Amb disset anys un no acostuma a ser gaire seriós. O no gens. Ara bé, a aquesta edat tan primerenca el geni poètic d'Arthur Rimbaud (1854-1891) ja feia tres anys que es manifestava febrilment. Jo el vaig descobrir als setze, perquè en el meu llibre de text de segon de BUP hi havia estampat el sonet "Le buffet", que em vaig aprendre par cœur. No és la peça més coneguda de l’ardenès (autor de poesies tan recordades com "Tête de faune", "Les chercheuses de poux", "Voyelles" o "Le bateau ivre"), però sí que és molt representativa de la seva manera poètica: la lectura d’aquells versos sobre un moble ple a vessar de records de tota mena, d’“antigues antigalles” (robeta, vestits, randes, però també medallons, blens de cabells, retrats...), et fa sentir —i que vívidament!— la sentor del passat, el pes de l’herència. ¿Qui no ha tingut algun cop a la vora una calaixera? Doncs bé, els versos de Rimbaud converteixen una baluerna familiar en sentit.

Tenia setze anys, doncs, quan vaig rebre la ferida rimbaudiana: la d’aquell etern adolescent creador, poeta maudit, digníssim hereu de Villon i germà petit de Baudelaire, que en va tenir prou amb sis anys mal comptats per deixar una obra lírica que és un dels tresors literaris de la França moderna. El poeta que reclamava a Banville un lloc entre els parnassians i que, tot seguit, després d’algun escàndol parisenc, va posar rumb a l’Àfrica per abraçar una vida d’acció (el tràfic d’armes, per exemple, que és una activitat que trobaríeu molt allunyada del seu geni líric). És la primera vegada que es tradueix íntegrament a la nostra llengua la poesia (en vers) de l’autor (en queden fora, per tant, Una temporada a l’infern i Il·luminacions, que, d’altra banda, es poden trobar fàcilment en català). I quin goig de traducció, quina feina tan escrupolosa, la que ha fet Jaume Galmés!: de punta a punta, sembla que hi aleni la virtut d’una obra feta a foc lent, sense gens de pressa. Més enllà del rigorós trasllat de l’alexandrí habitual de Rimbaud (i de tots els seus altres metres), Galmés conjumina molt bé la literalitat amb l’adequació al marc de la tradició catalana. Un exemple: la poesia Els esverats, una de les que l’autor preferia, ens presenta cinc vailets que espien, amb delit, algú que fa pa (“Escolten aquest bon pa coure”). Rimbaud tenia una certa predilecció per la canalla que ara en diríem fora del sistema (la seva primera poesia canònica es titula Les estrenes dels orfes). Una de les estrofes originals diu: “Quand, pour quelque médianoche, / Plein de dorures de brioche / On sort le pain”, i Galmés tradueix: “Quan, per a qualque gran sopada, / amb dolç regust d’ensaïmada, / el pa ha sortit”. El traductor no sempre recorre a la rima, perquè deu considerar que, a vegades, aquest recurs pot fer esgarriar el sentit. Però sovint ho fa, com és el cas d’aquestes cobles lleugeres en què, de més a més, es permet picar l’ullet al seu origen mallorquí amb la justíssima correlació entre la brioche de la seva terra d’adopció i l’ensaïmada del terrer nadiu.

Rimbaud és un poeta intuïtiu, però que, a catorze anys, quan comença a donar a conèixer la seva vocació genial, ja se sent equipat d’una retòrica consistent: “Sigues el pregoner del deure, / oh el nostre fúnebre ocell negre!”, escriu en Els corbs. La tria de personatges per als seus pretextos no és mai innocent. Ofèlia, bellíssima poesia, n’és un exemple: “Oh bella com la neu, pal·lidíssima Ofèlia! / Morires, criatura, enduta per un riu!”. La seva constant excursió natura endins es correspon amb tot d’estrictes excursos llengua endins: “D’on ve, l’home? ¿S’abisma en l’Oceà pregon / dels Gèrmens, dels Fetus, dels Embrions, al fons / del colossal Gresol d’on la Mare Natura / l’ha de ressuscitar, la vivent criatura, / perquè estimi en la rosa i creixi dins del blat?...” (Sol i carn). Visca, doncs, Rimbaud! I visca la traducció tan rigorosa amb què ens obsequia Jaume Galmés!