La sàtira sobre els premis literaris que ha rebut un premi literari
Els gremis són endogàmics per definició, però diria que el cultural ho és fins a l’ofec. Els creadors, tan ocupats a repassar les misèries del sector, sovint s’obliden de crear. Ens omplim la boca de cultura en lloc de dedicar-nos a fer-ne i a gaudir-ne. Però l’endogàmia també pot ser productiva i divertida. Fins i tot pot passar que algú escrigui una sàtira sobre els premis literaris i que l’obra en qüestió acabi rebent un premi literari. És el cas de la novel·la No tinc paraules, d’Edward St Aubin, publicada per Raig Verd i traduïda per Yannick Garcia. Per descomptat, el llibre arrencarà mitjos somriures dels del gremi de la lletra impresa, que -una de tres- o bé han format part de jurats de premis literaris, o bé han guanyat premis literaris, o bé s’han presentat a premis literaris (si no encaixeu en cap d’aquestes categories, ni en les tres alhora, molt probablement pertanyeu a un altre gremi, qui sap si menys endogàmic).
Sí, els col·legues de la cosa llibresca s’hi veuran retratats. “La Penny -llegim- trobava irònic que la seva devoció servil per la causa de la literatura li impedís continuar escrivint la seva pròpia novel·la”. No conec cap escriptor que no experimenti cada dia aquesta ironia.
La mateixa Penny es planteja donar el seu vot com a membre del jurat del Premi Literari Elisi a un llibre ambientat a la Segona Guerra Mundial que fa una descripció molt convincent de Churchill. I que fuig, doncs, de l’endogàmia literària: “Amb un llibret tan ben documentat com aquell acabaves aprenent coses, i això no ho podies dir de les vel·leïtats neuròtiques de moltíssims escriptors que no sortien de casa seva, on només llegien, escrivien i reflexionaven sobre literatura. Per què no sortien i canviaven d’aires? Fer-se funcionaris, treballar en una fàbrica, fer de mestres d’escola; sortir dels seus mons tan petitets i conèixer persones de carn i ossos; qualsevol cosa abans que quedar-se tot el sant dia a casa escrivint”.
Tancar-te a casa tot el dia no garanteix que escriguis res de bo
No hi ha cap garantia que fer guàrdia hores i hores davant d’un full o pantalla en blanc es tradueixi en més i millors pàgines escrites. Ja ho va constatar l’autor francès Jules Renard (1964-1910): “Per treballar, un suprimeix les obligacions de la seva vida. Res de visites, res de sopars fora de casa, res d’esgrima ni de passejos. Un creu que podrà treballar, fer coses belles, i, sobre aquest gran full gris que és una jornada, la ment no hi projecta res”. De les reflexions sobre l’ofici d’escriure que fa Renard en els seus dietaris, en subratllaria tants cops com calgui la següent frase: “La literatura no té el poder de provocar emoció amb el que no en té”. D’on no n’hi ha no en raja, per més literatura que hi posis.
Clients que busquen coses rares i llibreters curats d’espants
Dec tenir un dia endogàmic: fullejo Cosas raras que se oyen en las librerías (Malpaso), del llibreter anglès Jen Campbell, amb un afegitó final que recull anècdotes de llibreries d’aquí. Se’n senten de tots colors, a les botigues de llibres. A l’Edinburgh Bookshop, al districte de Bruntsfield de la capital escocesa, un home va demanar pels títols de ficció. Li van preguntar si en buscava cap en concret. “Qualsevol de Stefan Browning”, va respondre. El llibreter va admetre que no coneixia aquest autor, i el client va aclarir: “Em dic Stefan Browning, i m’agrada entrar a les llibreries per saber si algú amb el meu nom ha escrit un llibre. Així el compraria i presumiria d’haver publicat una novel·la”.
I en una Waterstone’s irlandesa, un client va preguntar: “Si hagués de conèixer l’amor de la meva vida en aquesta llibreria, a quina secció creu que el podria trobar?”
