La pregunta -o una de les preguntes, d’entre les fonamentals-és: ¿podem rescabalar-nos de la distància que hem pres respecte dels orígens? La primera citació amb què Carles Morell encapçala el recull no pot ser més radical: la famosa dicotomia plantejada per W.B. Yeats sobre la tria sagnant que cal fer (ell generalitza: “l’intel·lecte d’un home”, nosaltres llegim “l’artista”); està obligat a triar entre la perfecció de la vida o la de l’obra. I, al capdavall, la vella perplexitat és un sac buit, diu Yeats. Sabem que no era un nihilista: creia en un retorn als orígens, creia en la pàtria i en els esperits; era un visionari, gairebé un profeta i, a més a més, la seva poesia canta, els seus versos llisquen com els àngels, amarats, amb tot, d’una autoritat majestuosa, d’una densitat moral i d’una potència imatgística inimitable. No és estrany que Morell hagi volgut dialogar amb el geni irlandès: el repte s’ho val, i només en pot sortir enfortit. El poeta es debat entre el canyissar simbòlic (i el real, en un “bosc espès de fusta vella”) i els llumins que han de cremar-ho tot per fer foc nou, deixant enrere la fumarada del passat, de la terra natal. El quadre és poderós: la “Nit ancestral” (títol de la secció i part del primer vers de la segona citació de Yeats) ens pot alliberar del crim de la mort i el naixement, o sia, la violència (implícita en la tribulació social) i el naixement (fruit de l’amor, de la passió i la luxúria −a parts iguals?−), però, sigui com vulgui, l’origen (del món... que va il·lustrar Gustave Courbet en un dels seus quadres més coneguts).

El poeta de l’incendi

I Morell inicia el cant amb un vers vinyolià (de ressonància germànico-romàntica): “Per dir el que soc, em poso a dir la nit”... I amb el seu proverbial sentit melodicorítmic arrodoneix la primera peça. Continua amb la segona amb passatges del tot brillants: “I la imatge verament palpable / de la mort en majúscula agafada a la crina / del cavall de l’amor”. Magnífic! I segueix: “Quanta cridòria lassa / pels camins de les vinyes (-plenes de carrolls, diríem-) que ens untaran els llavis”. L’embruix de la “casa de la mel” ho embolcalla tot.

Hi ha un debat íntim entre retorn i destí, potser mai resolt (“les meves branques volen tornar al bosc”). S’obra una transfiguració. En algun moment també el mot cendra es farà present. Sense espai, ara, per poder pujar per “L’escala de cargol”, el gran poema narratiu que clou el llibre... i un epígraf final i esclaridor de Lluís Solà, abans de l’epíleg enraonat de Jordi Pàmias. Una fita en un camí de bon auguri.