El primer que cal valorar i agrair en un llibre com aquest és el coratge de l’autor per endinsar-se amb total entrega i sinceritat en una temàtica envitricollada, delicada i cruenta, escarrassant-se per extreure’n la màxima lucidesa. Es tracta de passar comptes amb persones, entorns i llocs molt íntims i de fer una autoanàlisi rigorosa i implacable. Burxar en el record és un afer que pot arribar a ser perillós, però també pot resultar lenitiu. Ha de resoldre una venjança, i ho fa de la manera que ell sap, en vers, o versicle. Escarbotant les nafres i fent un recompte -mai més ben dit- d’expressions comptables: és impressionant adonar-se de la quantitat de referències o símils en aquest sentit: “...d’haver pensat per un moment / que el pas del temps [...] et feien creditor a la pau”, o “Què t’han donat ells, sinó el rebut d’un frau?” Més enllà, es tracta de “dipositar confiança... rescabalar de tanta pèrdua”, o hi ha “ruïna, descrèdit, burla de tot el que se’ns havia venut (per immutable)”. Més endavant, “l’afany de posseir... tant és el preu... condonar els deutes contrets... en pèrdua... en liquidació... compravenda de la dignitat, anys dilapidats, xantatge (emocional), satisfacció del greuge... taula de canvi (de la negació i del voluntari oblit)... el que ens ha estat pres, escamotejat...”

Es tracta, doncs, d’una estafa, però no material sinó emocional, vital. I el poeta hi és per deixar, com qui diu, acta notarial, per mirar de redimir-se de tants de greuges i ferides del temps, de la nissaga, de la societat, de la història: una miltoniana expulsió del paradís. Per això reprèn, a la secció VI, (seguint una imatge de María Zambrano) l’esment de les “paraules”, citant Hamlet, que ja apareixen a l’inici del poema, en la segona estrofa: “Paraules, paraules”. Qüestiona seriosament la funció redemptora del llenguatge, relativitzant-lo un cop i un altre, però demostra, amb el poema, que no hi ha alternativa. O l’alternativa és el silenci, el mutisme.

El poeta líric

El poeta líric Fulquet parla en una entrevista d’un llibre fet a quatre mans amb Carles Camps i Mundó i, de fet, a Morir com un riu -premi Miquel de Palol 2016- és evident l’empelt campsmundosià, així com les reiteracions sintagmàtiques eliotianes. I la influència del Carles Riba de les Elegies de Bierville, com a mínim en el formalisme de poema de llarg alè (no cal entrar en el tema de la versificació). Ell mateix, a la susdita entrevista, s’hi compara, juntament amb les Elegies de Duino de Rilke, aclarint que, a diferència del poeta alemany, ni ell ni Riba són ambigus. El poeta líric, com és sabut, defuig l’objectivitat (èpica). L’esperit és conjurat, vol escrutar la seva consciència i satisfer la necessitat expressiva; no la realitat de la cosa, sinó la manera com afecta l’ànima subjectiva; cal xifrar l’experiència personal, el contingut i l’activitat de la vida interior. Així sorgirà el llenguatge de la interioritat poètica.

Algun tret intertextual? Sí. Quan diu “...si l’amor és avui el lloc de l’excrement i del dolor...”, hi trobem aquí, furgant enllà, W.B. Yeats, que va espigolar amb encert el gran J.R. Jiménez (“ El amor es el lugar del escremento ”), i va voler apuntar-s’hi l’erudit Pere Gimferrer. I perdoni que em citi, com diu que deia Badia i Margarit, però jo mateix, al poema Succés (d’ El croc de l’esfera, dins Sol de Lluna ple ) hi dic: “El gos que flaira excrements / i reconeix els parents / en la deixalla orgànica: / També som això. I ho sap / el líric lloc de l’amor”. Un llibre elegíac, inquietant, campsmundosià.