Marc Granell, un escarràs de la poesia catalana, és un dels pilars de la cultura poètica valenciana de la generació dels 70. Ja l’any 1976 va guanyar l’Estellés als premis Octubre amb Llarg camí llarg, publicat el 1977, amb un excel·lent ressò crític. Tenim ara el goig de veure aplegada tota la seva obra. Els barcelonins que no som de la primera volada encara recordem amb delit aquella alenada d’aire fresc que ens duien aleshores els valencians, els Navarro, els Jàfer i, naturalment, Refugi Absent de Granell, publicat el 1979 a Llibres del Mall, una editorial del Baix Llobregat, amb una portada de Joan-Pere Viladecans. Aquell mateix any guanya el premi Ausiàs March amb el recull Materials per a una mort meditada. És un dels escollits el 1980 a les antologies de la seva generació, Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), de Vicenç Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura -de qui n’esperem una nova antologia imminent- i La nova poesia catalana, de Joaquim Marco i Jaume Pont. Es consolida amb nous llibres com ara Exercici per a una veu (Llibres del Mall, 1981), Fira desolada (Columna, 1991), que és una fita destacada, Versos per a Anna (Bromera, 1998), Corrent de fons (Empúries, 1999), Tard o d’hora i Jazz (tots dos del 2006), entre d’altres. Aquest volum de poesia completa reuneix quaranta anys de trajectòria literària, incloent-hi poemes esparsos, alguns dels quals són de notable interès com “El gran botelló” i “Capital del soroll”, crues sàtires contra els sàtrapes que governaven al País Valencià en aquells anys i contra la contaminació acústica durant les Falles. Menció a part demana la poesia dedicada als infants, que és llegívola fins i tot per a grans. Seguint la tradició “bestiària” carneriana i perequartiana, Granell imprimeix a aquesta poesia enjogassada un caràcter ben personal i directe, i s’afegeix a l’estol de poetes per a infants, com Joana Raspall i Miquel Desclot, per mèrit propi. Ens plauria de veure aquests reculls −si és que no existeixen− en edicions il·lustrades que, de segur, farien forat entre el públic infantil. El volum es clou amb una “Poètica?” (així, amb interrogant), i una bibliografia i discografia extenses i completes.

Sinceritat al servei de la poesia

Ho va dir ja fa uns anys el poeta i crític Enric Sòria: “La poesia de Marc Granell és la d’algú que creu fermament que escriure versos és, per damunt de tot, obrir una indagació sobre el món i sobre un mateix, que ha de ser duta a terme amb el major rigor, i els resultats de la qual, siguen quins siguen, s’han d’exposar amb absoluta honestedat”. És una observació que es pot subscriure fermament. En el pròleg, Francesc Calafat també apunta en aquesta direcció. Primer ens ennova que l’autor va ser addicte en un principi al “tall expressiu”, fugint de la poesia “ben pentinada”. Com molts de la seva generació, Granell es va iniciar en part amb la febrada surrealista i la influència de l’automatisme avantguardista, que recorda a voltes la imatgeria d’Aleixandre, i que va deixar empremtes en els primers llibres en forma d’erosió trencadora damunt la sintaxi, però, a l’últim, la veu que perdurarà serà, segons Calafat, la d’una “poesia terriblement humana; una poesia que diu veritats enormes”. El poeta construeix una veu, a voltes contundent, a voltes tendra, amb grans troballes, estesa en una rastellera de diccions diverses i directes que sempre comuniquen, que mai no et deixen sol.

Com diu Granell en la “Poètica final (Retrat amb l’ombra d’Orfeu)”: “La poesia ha de recuperar la fe en el seu esperit revulsiu per acomplir aquella missió que Mallarmé li assenyalava i que ara és més urgent i necessària que mai: «Donar un sentit més pur a les paraules de la tribu»”.