CRÍTICA
JORDI LLAVINA

El llumet de la poesia

'Oracions' de Santiago Rusiñol. Edicions de 1984. 224 pàg. / 18 €

El llumet de la poesia Zoom

No és el gènere més conegut de la seva diversa producció artística. Però la poesia forma part, inextricablement, de la manera com Santiago Rusiñol va observar i entendre el món. En la seva recerca obstinada, abnegada, de la bellesa. En aquest sentit, Oracions és un llibre diàfan, una neta declaració de principis: “En aquell moment feliç que l’home viu realment, en aquell desvetllament d’un instant de muda contemplació, l’home resa davant de lo que contempla amb els ulls idealisats”. Una oració laica, doncs, que és culminació de la joia conscient i, alhora, acció de gràcies. Pròxima al cant, el sentit del qual també acull en aquestes proses tan amarades de lirisme. En el text dedicat als artistes primitius, l’autor demana a Giotto, Cimabue, Mantegna i tutti quanti : “Aparteu de davant nostre les prosaiques realitats i enceneu el llumet de la poesia davant la nostra mirada”. El llibre representa, també, una actitud moral clara, escèptica davant certes consecucions del segle, que du implícita la proposta d’un viure més essencial: “La major part de lo que en diuen les conquistes del progrés no em sedueixen ni m’agraden”. El poeta hi reivindica els guanys morals i estètics que podem obtenir de l’experiència. De tant en tant, blasma els signes del temps: “S’ha mirat pel cos, deixant els goigs de l’esperit com núvols de l’últim terme”. Rusiñol, doncs, en estat pur!

L’ascendent romàntic de l’autor

Cada prosa s’adreça -i s’endreça- a un tema diferent, objecte de la glossa: “A l’alba”, “A la boira”, “Als infants”, “A la mort”, etc. Algunes peces revelen, i d’una manera encara més punyent que la resta, l’ascendent romàntic de l’autor: “A la bellesa”, “A les ruïnes”, “An els jardins abandonats”, “A la mort”... De les ruïnes, per exemple, escriu: “Mortes i tot, a la claror de la lluna es desperten i somnien, i mai les veuràs més hermoses. El fanal trist de la nit, mort igual que elles, per elles se torna clar i té mirades de plata que les ruïnes agraeixen”. Les primeres proses, més decantades cap a motius de la naturalesa, m’han fet pensar en l’excel·lent Teatre de la natura, d’Antoni Rovira i Virgili. Força d’aquestes pintures fetes de paraules concreten el pretext com si ho fessin en una mena de disfumit (paraula que es repeteix sovint). La pluja “inspira als cors l’oració de la tristesa”. ¿A quins cors, però? No pas als dels pobres, que només patiran “mullena als ossos”. En el mateix text, sembla que avanci la lliçó de Tanizaki: “Potser és la llum que acluques que empeny les ànimes que s’estimen en el distret misteri de l’ombra”. La pluja, segons Rusiñol, dona llum a la tristesa.

L’esperit amatent del poeta admira la llum encesa del sol, però també, més i tot, el moment de claror llangorosa de la posta. Quant a la boira, “degué néixer per velar les aspreses del món” (magnífica sentència!). El text dedicat a la bellesa tendeix a l’excés i a una mena de sobrecàrrega retòrica que, en la majoria de proses, l’autor conté molt millor. Acaba amb una referència de reminiscències quasi messiàniques: “L’art és l’eterna oració, i els teus devots els artistes”. I ja no és tan sols la bellesa de tantes imatges, l’estat de gràcia en què semblen escrits molts d’aquests textos: és la mateixa fluència de la prosa, el ritme. Llegiu, per exemple, aquest apòstrofe als “artistes de l’ànima”: “Com reposa l’esperit quan les contempla [vol dir les obres]! Com s’allunya de la terra! Com s’enlaira i es deslliga de la prosa que l’ofega!”