CRÍTICA

Una llengua encesa de paraules

'Feliç' de Nicolau Dols. Godall. 80 pàg. / 16 €

Una llengua encesa de paraules / MARC ROVIRA Zoom

Mai no sabem quan un llibre de poemes serà un proveïdor de joia fins que no l’hem degustat fins a l’última gota. Descobrir un poeta madur, formalment perfecte i ple de densitats conceptuals i experiencials no és cosa ordinària. Jordi Llavina el prologa amb bon coneixement de causa i criteri segur, i el considera “tan modest de gruix com ambiciós de sentit”. Situa el poeta Nicolau Dols en la seva veritable dimensió: artesà que escriu els seus versos de cap, però tenint tothora en compte el cor, perquè el cor és “emblema i estatge de les passions humanes”.

La gràcia de Dols és que dilueix el seu immens bagatge literari per destil·lar una poesia marmòria i alada, si se’m permet l’oxímoron. Té la solidesa dels clàssics i la finesa dels romàntics (passat, però, per tot el Segle d’Or i el Barroc, inclòs el que va crear tot sol un Josep Carner) i que arriba a ecos de tota mena, els creposcolari, els estilnovistes, (els sonets perfectes d’ Els set dies de Serena, sota l’ègida de Petrarca), i encara podríem rastrejar arreu. L’evident beatus ille del Feliç del títol i de la primera secció, les Sapiencials, horacià, està sotmès a un tractament molt sofisticat que complica altament la dimensió moral del personatge que parla en els poemes, i alhora hi podem fins i tot evocar un beatus ille nostrat, i ben proper a Dols, el Pons i Gallarza de “Benhaja l’ombra quieta / dels tarongers de Sóller”, posem per cas. Tot i la classicitat universal, per dir-ho així, del poeta docte que se’ns presenta, és inevitable el dring baleàric, ni que sigui per rimes dialectals, com “el demà / ...dins la mar”.

Però el classicisme és patent arreu: “així talment la veu asserenada / s’adorm damunt la pell dels teus records”. I alhora, rimes agosarades i originals: “perquè puguin fruir els meus ulls estrenus / ... / en el teu cos, del cos suprem de Venus”. El gust per l’al·literació exquisida: “Ara tot és cruixit i esqueix de branques / on tot era remor i cruixit de sedes”. I de sobte, modernitat rotunda: “No sé on ets, ja està; ja saps què em passa...”, o bé la paràfrasi contemporània del primer poema, rèplica del poema kavafià dels desitjos no acomplerts, aquells “amb roses per capçal i llessamins als peus”, en versió de Riba. Per cloure aquest recull impecable, una Lletra a un amic poeta on el gran escriptor que és Biel Mesquida se’ns revela com un crític finíssim, i resol confirmant la “prodigiosa, rara i singular coincidència entre una art poètica i un art de viure.” Com diuen els francesos: À ne pas manquer!