Crítica
JORDI LLAVINA

Un gat tens que sotja el silenci

'Poesia completa' d'Orides Fontela. Edicions de 1984. Traducció de Joan Navarro. 768 pàg. / 23 €

Un gat tens  Que sotja el silenci / GETTY Zoom

En una de les seves últimes composicions, brevíssima, Orides Fontela (1940-1998) va definir així la poesia: “Un / gat tens / sotjant el silenci”. Diuen molt, aquests tres versos. D’entrada, ens donen, amb el concepte final, un dels objectius d’aquesta poètica: la recerca del límit expressiu, que vol dir, en darrera instància, la conquesta del silenci (aquell silenci que, com les aigües del riu Leteu, dissol la paraula). Abans d’arribar-hi, però, hi ha aquesta definició -succinta, magnífica- de la professió i la vocació poètiques. Una concentració màxima, la capacitat d’abstracció: el gat immòbil fitant la seva presa.

El poeta Joan Navarro ha fet una feina extraordinària: no ha traduït un llibre, ni ha optat per oferir-nos una selecció de l’obra d’aquesta autora, sinó que ens en presenta la poesia completa. Les seves versions són molt precises, ajustades a l’original (a aquesta font mineral, tan escarida i essencial, del vers de la brasilera). No sabria retreure’n res (si de cas, només un “innombrable” que hauria d’haver estat “innominable”, en el poema Drac ). El servei de Navarro resulta impagable, per tant, i acomoda entre nosaltres una poeta d’una severa dificultat, que, a desgrat d’això, trobo que va fent-se més intel·ligible a mesura que progressa la seva obra.

Els primers poemes tendeixen a la concentració simbòlica. Fontela esglaona els versos i trenca els mots sense marcar-ne la separació. Opta per la “paraula aspra i no plàstica”. “Tota paraula és crueltat”, afirma. La predilecció per determinats símbols, com ara el de l’ocell, no deixa d’amollonar tota la seva producció. Hi ha un afany de coneixement, o d’entendre què hi ha de real, en l’esforç de viure (si és que hi ha res de real): “El que és real / ens farà mal per sempre”. El moviment de fer una trena s’assembla al d’embolicar una mòmia. O al de lligar: l’afany d’aplegar, de contenir... ¿debades? Fontela no ens ho posa fàcil, i en molts aspectes fa pensar en alguns poetes del silenci espanyols: José Ángel Valente i Antonio Gamoneda (amb aquest últim, per cert, es podria establir algun vincle sorprenent, com ara entre el poema brasiler Cena i el castellà Sabor a legumbres ). La llum, la neu, el blanc, el silenci... són referències recurrents en tots tres: “Quina llum hi haurà enllà / del temps?”

Cavar fins al fons

La reflexió sobre el temps es fa particularment sensible a partir del segon llibre. Al símbol de l’ocell, cal sumar-hi el de la font. I el dels peixos: “hora dels / peixos / densos / obscurs / en l’obscuritat líquida”, versos que ens fan pensar en un títol -en una idea- del malaurat Francesc Garriga. “La infància torna a poc a poc”, escriu l’autora. Molt abans havia assegurat que “trencar la joguina encara / és jugar més”. És una poesia de la indagació, de l’especulació, sense referències a la quotidianitat (una de les poques peces que trenca aquesta línia és la vibrant Herència ). Com si el seu vers no volgués allunyar-se mai d’un disseny abstracte, conceptual, gens emocional. Per això la paraula espill (i tot el que desplega aquest substantiu) hi apareix un fum de vegades. També recorda la poesia despullada d’Yves Bonnefoy. L’aspiració filosòfica hi és fonamental, vertebral: la idea de potència i acte (“L’ / ou / vibra / preparant / el / vol”), la d’origen i fi, la de l’etern retorn (“només l’arrel / és el fruit”). La revelació de la consciència: la flor no sap que ho és, l’ocell no comprèn que canta. El vers de Fontela cava fondo en la terra de l’“Ésser”, que ella anomena sempre en majúscula. Com més progressa la seva obra, més profundament humana es torna: i així, el gall del llibre Teranyina no em sembla gaire lluny del que invocava Joan Vinyoli al poema Amb ronca veu, la recordada obertura de Vent d’aram.