CRÍTICA
PERE ANTONI PONS

El feminisme i l’amor bèl·lic

'Política de poder' de Margaret Atwood. Lleonard Muntaner. Trad. Núria Busquet. 96 pàg. / 15 €

El feminisme  I l’amor bèl·lic / HANNELORE FORESTER / GETTY Zoom

Margaret Atwood (Ottawa, Canadà, 1939) és sobretot coneguda per les seves novel·les, entre elles El conte de la serventa, la faula distòpica feminista popularitzada per la sèrie de la HBO, però tota la seva trajectòria ha estat marcada per la curiositat intel·lectual i la versatilitat polígrafa. A més de novel·les, ha cultivat l’assagisme, el guió audiovisual i la crítica literària. També ha publicat una quinzena de llibres de poesia.

Política de poder, aparegut originàriament el 1971 i publicat ara en català per Lleonard Muntaner Editor en una bona traducció de Núria Busquet Molist i amb una introducció interessant de Caterina Riba, és una obra molt marcada per l’època en què va ser escrita. La reivindicació feminista és el motor d’aquest recull de poemes, que funciona com la descripció, mig narrativa i mig lírica, de la turbulenta relació sentimental entre el jo poètic -identificable amb el jo de l’autora- i el seu amant.

No és poesia de combat, ni tan sols ideològicament programàtica, però sí que els més de quaranta poemes que conformen el volum -unitari- estan tots travessats per la voluntat de donar veu a l’experiència i la perspectiva d’una dona en una relació amorosa. I de fer-ho, a més, posant en evidència les dinàmiques, violentes i socialment establertes, que donen força i preeminència al mascle. Això diuen quatre dels versos més brutals del llibre: “Jo camino com si res / de casa a la botiga, res // no em fa pensar en tu excepte els morats / de les cuixes i els que duc dins el crani”.

Capgirar i dinamitar els clixés

Des d’un punt de vista formal, Atwood aplica el seu activisme a capgirar o dinamitar tot un seguit de clixés literaris que aleshores encara estaven molt arrelats en la tradició, des de la idea que l’objecte de desig sempre i per força ha de ser la dona -en el cas d’aquest llibre és, òbviament, l’home- fins a la concepció de la dona enamorada com una figura monolítica i d’extrems, és a dir, com una figura que només pot ser submisa o bé altiva i malvada, dòcil i servil o histèrica i incontrolable.

Contràriament, el jo poètic que diu i protagonitza els poemes de Política de poder és d’una complexitat que fa impossible qualsevol encasellament i que fa volar pels aires tota pretensió de definició unívoca i simplista. És un jo poètic que tant pot mostrar-se irònic -“Si us plau, mor-te, vaig dir / perquè pugui escriure sobre això”- com superbiós -“Als restaurants discutim / sobre qui de nosaltres et pagarà el funeral // però la pregunta veritable és / si et faré o no immortal”-, que tant pot desplegar tota la seva pletòrica sexualitat -“Encaixes dins meu / com el gafet a la gafeta // un ham de peix / un ull obert”- com revelar-se ferida i fràgil o bé lluir una intel·ligència carregada de sorna -“Abordo aquest amor / com un biòleg / que es posa els guants / de goma i la bata blanca // Tu en fuges / com un pres polític / que s’ha escapat, i no em sorprèn”.

Amb tot, el jo poètic té una personalitat predominant, la de víctima agreujada que per fi ha pres les regnes de la seva vida i que passa comptes amb l’examant mostrant-lo en la seva superficialitat narcisista -“Camines cap enrere / admirant les teves petjades”- o bé vulgaritzant-lo -“Al cap i a la fi, ets bastant / normal: 2 braços, 2 cames / un cap, un cos / acceptable...”-.

Per la seva contundència antisentimental, destaquen aquells poemes construïts a partir d’una imatgeria bèl·lica. Són poemes en què la vulnerabilitat és cruel, en què la mala consciència no corregeix ni millora els amants i en què l’amor és terrible com una guerra: “Hauríem de ser amables, hauríem / d’estar atents, hauríem de perdonar-nos l’un a l’altre / enlloc d’això som oposats, ens / toquem com si ens ataquéssim”.