Crítica
JOAN GARÍ

A favor del pensament bell

'Memòria de la inquietud' de Carles Camps Mundó. Editorial Afers. 308 pàg. / 18 €

A favor del pensament bell Zoom

Explica Carles Camps Mundó, en la Nota de l’autor que prologa el conjunt d’aforismes i sentències que és Memòria de la inquietud, que aquests textos s’han infantat, entre els anys 2010 i 2016, en paral·lel a la seua activitat poètica. “Naixien -explicita- d’idees en principi poètiques que no trobaven l’adequada formalització poemàtica, però que per a mi tenien prou entitat reflexiva per conservar-les”. Ens trobem, doncs, amb el quadern de notes escadusseres d’un poeta. Escadusser, ja ho podeu comprendre, no pretén tindre un sentit despectiu: és als marges, en la lateralitat, on sovint es troba el bon pensament, el pensament fructífer.

Amb aquest plantejament, Camps Mundó recull tot un seguit de frases que no només tenen la literatura com a objecte, sinó tota classe d’interessos filosòfics i socials. És així com ens trobem amb un llibre on es parla de Marx, de Lacan o de Dickens, però també dels Rolling Stones o de Mad Max. Res s’escapa del profund sentit inquisitiu de l’autor, però sempre amb una divisa imperible: rebutjar la “frase aguda” en favor de la “frase fonda”, és a dir, lluitar contra “la liquidació de la literatura i l’entronització de la publicitat”.

Els objectius d’aquest programa es compleixen amb escreix a Memòria de la inquietud. L’aforisme, amb paret mitgera per un costat amb la poesia i per un altre amb la filosofia, es converteix amb Camps en un instrument de precisió, sempre atent a crear bellesa però amb un rerefons fermament conceptual. O, en les seues paraules, “L’única manera de crear bellesa és crear pensament”. Dotat per a la concisió i l’expressió austera (si un concepte es resol en una frase curta, per què ens hauríem d’estendre més?), Camps aprofita el seu breviari per vehicular una ideologia radical (en el sentit clàssic d’atent al batec de l’arrel dels problemes). Conscient que el perill és substituir el coneixement per l’ensinistrament, el seu ideari és inflexible: “Només és coneixement allò que porta en si la capacitat de desmentir-se”. Per això “la paraula més important en un debat és però ”, com en aquella huracànica adversació de la cançó de Raimon “Però nosaltres al vent...”

Ara que es postula, com el reclam d’una sucreria, l’imperi desorbitat de les emocions (fins i tot, si cal, a frec de l’oxímoron: la celebrada “intel·ligència emocional”...), Camps Mundó reivindica la raó, una raó poderosa i no entesa com una maledicció sinó com una oportunitat. La raó, a través de la seua suprema servidora, la sintaxi, és el que ens acaba de fer humans, és a dir, éssers inquiets. I d’aquí la necessitat de la memòria.