Crítica
VÍCTOR OBIOLS

La poesia discursiva essencial de Carles Camps Mundó

'La mort i la paraula. Obra poètica 1988-2018' de Carles Camps Mundó. Llibres del segle. 796 pàg. / 25 €

La poesia discursiva essencial de Carles Camps Mundó / DANIEL GARCIA-SALA Zoom

Carles Camps Mundó va decidir en un moment crucial, després de les seves incursions en la poesia visual, que el seu destí era la poesia discursiva. O va ser la poesia discursiva que el va elegir? Aquesta és una qüestió envitricollada en la qual ara no entrarem, però que, de ben segur, a Camps li interessa com a pensador profund que és. Perquè la seva obra poètica aquí aplegada és una summa de primer ordre, no només en la història de la poesia catalana, sinó també en la història del pensament. Segona qüestió, que tampoc podrem tocar, però que George Steiner ha tractat amb densitat en el seu assaig La poesia del pensament. Per tancar la primera qüestió: atzar o necessitat? Triem o som triats? Bona pregunta, i és possible que en aquesta antologia hi trobem més d’una resposta, perquè constitueix una propedèutica de la poesia en el sentit més ampli. La poesia és una forma de dir l’ésser com ens diu en molts moments Camps. Estem, doncs, davant d’una poesia ontològica? En certa mesura sí. Però, és també una poesia d’indagació psicològica, antropològica, lingüística... Camps ha trobat la maniera, o, millor, el discurs, la forma del discurs, que li ha permès endinsar-se en l’aventura d’explicar la realitat. Aquesta i l’altra. I no és casualitat que li interessin poetes com Stéphane Mallarmé, Wallace Stevens o Juan Ramón Jiménez. Tots tres genis han pouat en les possibilitats i els límits del llenguatge. Camps s’afegeix a la cadena, i no decep. La possibilitat de veure en conjunt un treball (és una manera de dir, perquè de tripalium té poc, seria més just parlar d’una capacitat expressiva paradigmàtica i sintagmàtica, per dir-ho amb Jakobson, realment sorprenent). Hi ha la percepció, en la lectura d’aquesta obra magna i penetrant, d’un discurs polit i perfeccionat (hi ha l’art de l’escriptura, evidentment) però és una perfecció que procedeix també de la qualitat conceptual i discursiva de Camps. Com qualsevol practicant de poesia discursiva, Camps “repassa” tot l’entrellat: la mort, la vida, el temps, l’amor, la soledat, els homes i les dones que som i que trobem en aquest món. Té la capacitat de cloure un poema ( Universals ) així: “Perquè la voluntat d’agrupar les semblances / -i d’agrupar-nos, / tot i la nostra ferotgia entre nosaltres-, / en nom d’universals que simplifiquin / la infinita i efímera complexitat nominalista, / només respon a la nostra espantada consciència / de soledat il·limitada.” La conclusió és escruixidora, i certament el lector necessita un bagatge per poder analitzar, ordenar i degustar la poesia de Camps. Però fixem-nos com, en l’altura de l’expressió conceptual que manega, hi inclou, com una falca feridora, aquesta “nostra ferotgia entre nosaltres”. Hi veig el salmista, Espriu, Milosz. Veus “morals” i veus d’una contundència i d’una autoritat que espaordeix.

La figuració del(s) sentit(s)

El llibre, que duu el títol del recull que va guanyar el Carles Riba el 2009, inclou 14 llibres. Hi ha sens dubte una progressió, a tots els nivells, del 1987 al 2017, com no podia ser altrament. Per raons històriques, i també contingents, es dona el cas que s’acaben de publicar dos volums d’obres completes (els valencians Jaume Pérez Montaner i Josep Piera), i l’any passat fou el torn de Josep-Ramon Bach. Companys generacionals. Diria que és important, per a qui vulgui endinsar-se en l’obra de Camps Mundó, de conèixer el seu “recull d’aforismes i reflexions al voltant de la llengua i la creació”, com diu el subtítol d’aquest llibre, La figuració del(s) sentit(s) (2011). Un bon complement per introduir-s’hi. Escriure esborra, esborra el mal perquè és un exorcisme, i, d’altra banda, escriure fixa i fa perdurable allò que volem guardar, perquè és una eina de memòria.