CRÍTICA

Una antologia de capçalera

'Abans del vespre. Antologia poètica' d'Enric Sòria. Proa. 201 pàg. / 18 €

Autoretrat  d'un artista lúcid Zoom

Llegir Enric Sòria és experimentar la calidesa de trobar-se confortablement acompanyat de les coses més preuades que existeixen: bellesa i veritat. La cultura deu ser això, aquest diàleg infinit entre la intel·ligència i la perplexitat dels misteris que ens envolten i ens habiten. No sabria dir si Sòria és un dietarista que fa poemes (de factura magnífica, exemplar) o un poeta que també sap pensar en prosa. Què hi fa? ¿Per ventura ens lamentem que Montaigne no hagués fet poemes, o que Shakespeare no escrivís assaig? Cadascú segueix el seu destí inescrutable, i l’afany d’entendre’s i -amb sort- fer-se entendre presideix l’aventura que representa la creació literària: deixar dita alguna cosa memorable, generar un bri de sentit en el marasme de l’absurd existencial.

Però tot això ho explica perfectament Sebastià Alzamora en el seu pròleg. En la poesia de Sòria la immensa cultura literària no enfarfega perquè és tractada amb una naturalitat i una elegància que desarma. Un hermeneuta intertextual s’hi lleparia els dits, però el lector comú també pot xalar amb aquest llibre. Som davant d’un poeta moral, pel to i per la fondària dels plantejaments, per la indagació sobre la humana condició, però també hi trobem el do de la troballa, la màgica formulació d’allò que el poeta percep (sent o pensa) i fixa entranyablement.

La musa o l’ofici?

¿És la musa o és l’acurada observança del llenguatge? O són les dues coses? Com deia Thomas Bernhard, a vegades per copsar un autor, més que voler engrapar-lo tot voraçment, n’hi ha prou amb estudiar minuciosament un element, un poema. Desig ho pot representar, perquè demostra que l’intertext, sovint, no és una excusa ni una exhibició erudita, sinó l’esperó de la vera creació. Sòria explica millor què és el desig en vint-i-cinc versos, de la mà de Cernuda, que molts tractats de milers de pàgines. I ho fa partint d’una citació genial (“Porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe ”), iniciant amb una altra citació dissimulada: “No deia paraules…” (de Los placeres prohibidos ), fins a arribar a la “troballa” soriana: “L’amor és també ombra/quan busca entre les ombres/un altre cos silent”. Sovint Sòria recorda un poeta elegíac antic, altres muda i és empedreït poeta de l’experiència (amb regust estellesià i vinyolià), com a Le Prince d’Aquitaine -que no és Nerval sinó Gil de Biedma (i on imita el poema de Biedma a Gabriel Ferrater!); l’eco de la rèplica és magnífic: “Com t’ofeníem dient que t’imitàvem”. Esplèndid.