Crítica

“No he tocat mai un mort”

'Les despulles d’un somni' d'Antoni Ribas Tur. Saldonar. 80 pàg / 14 €

Antoni Ribas Tur, un poeta contra el domini de l’ego / FERRAN FORNÉ Zoom

Cal llegir més d’una vegada aquest llibre. Sembla que, d’un cop d’ull, en puguem abastar el significat, la intenció, però no és així. Per fer-se càrrec, posem per cas, de la tensió que hi ha de punta a punta: d’una banda, la certesa de la desaparició, de la ruïna; de l’altra, el desig de permanència, l’instint de perdurar. La realitat de la mort ens forneix imatges que corprenen, com la del vers que he fet servir de títol, entre altres de no menys estremidores. “La pell d’una serp trobada / al bosc és un tresor”: la pell canviada, al capdavall, no és sinó un senyal de l’extinció. Un paper gastat, en canvi, pot revelar al lector una veritat incontrovertible: “Hi ha escrita la joia / amb què van morir”. Jordi Nopca, en el pròleg, destaca “que els morts es troben per tot arreu, i encara més als pobles, on qualsevol racó pot despertar la memòria involuntària”.

Cada poema presenta el seu pretext i un assumpte propi. Tots plegats conformen una elegia encesa. En el primer, de to crepuscular, ja se’ns imposa l’hivern que torna, “la falsa mort dels arbres”. El poema, però, conté també l’altra cara: “la força dels mots / que no envelleix”. I, al capdavall, aquesta és la força que combat les “despulles del somni”: la de registrar per romandre. Mirar de fixar la memòria, intentar retenir el temps. D’una manera diferent, sí, de la dels dos adolescents que, amb una clau, graven els seus noms en l’escorça d’un arbre: “La saba vessa d’aquesta ferida / infligida en una pell tan tendra”. I és que ells, els adolescents, “no van tornar-hi”. No és pas l’única referència al món líquid, fet de fites trontolladisses i autoritats en entredit: en l’obra apareixen també manters i sense papers, víctimes del segle.

El llibre està travessat per una aguda consciència del temps. Una poesia de Iekhuda Amikhai especulava amb la idea d’una dona perfecta, feta a partir de trossos de dones reals, estimades pel protagonista. Frankenstein, d’Antoni Ribas Tur, recupera aquesta mateixa idea: l’esforç de cosir i sargir un ésser nou és va, perquè la vida se’n va a carrera feta. Un cop creada la criatura, “tan aviat com obri els ulls / i se’l miri, la matarà”: no és real. Una altra de les idees recurrents és la de la caiguda: “Caiem, i d’un niu de pedres / sortim a trobar-nos al lloc / d’un nou origen. / Som”. Sí, la caiguda com a essència. Per això té tanta rellevància el recurs a l’escriptura: “Escric amb paraules que parlen / de nosaltres heretades / d’una veu extingida”. Hi ha moltes imatges d’una estricta bellesa, però sembla que l’autor no vulgui destacar-les gaire: “La matinada desgrana la rosada / damunt l’herba”. O aquesta altra sobre la generació constant: “Mentre les arrels es vinclen, / el temps escup la llavor corcada / de totes les coses”. No hi ha paradís: més aviat la mera idea de paradís repugna al poeta. La mort resulta incontestable; la seva acció, indefallent. Queda, però, la paraula. Perquè “la paraula interrompuda / vol dir la mort”.