Cal segurament el solatge dels anys i de la vida ben viscuda, amb tot allò de goig i de sofriment que aquesta implica, per arribar a “segregar” (com diria Joan Vinyoli) aquesta mena de poesia exquisida de l’esperit feta de gràvida saviesa i lapidària forma closa. I és en la tanka, de ressons ribians, on Massip troba la fórmula avinent i on el lector pot emmirallar-se, pouant-hi tota aquesta aigua poètica inexhaurible que ofereix el mestre tortosí. En l’esplèndid pròleg, on fa compendi de tota l’obra de l’autor al llarg dels anys, el crític Àlex Broch parla d’“arrelament i transcendència”, que el poeta recrea a partir de la paraula bíblica: paraula inspirada i, per això, pròdiga en ensenyaments i il·luminacions. Es tracta d’un testament espiritual en el qual s’hi expressa, ens recorda Broch, “una fe que sorgeix i és possible com a fruit de l’harmonització entre la paraula bíblica i l’avenç científic”. Efectivament, el poeta és titllat d’“agnòstic cristià”.

Jesús Massip (Roquetes, 1927) és un “homenot” del sud de Catalunya, potser no prou conegut fora del seu àmbit. Doctor en dret, arxiver -de 1960 a 1992 dirigí el Museu-Arxiu Històric de Tortosa- i poeta, probablement el més provecte dels Països Catalans, va fundar la revista Geminis (1952-1961) juntament amb el també poeta Gerard Vergés i va rebre el mestratge de Carles Riba (recordem-ho, de pare i avi tortosí), i també del teòleg gandesà Joan Baptista Manyà i Alcoverro.

Com diu Xavier Garcia en l’assaig biogràfic que li va dedicar: “Hores d’ara ens preguntem com s’ho devien fer aquella generació −la d’ell, Vergés, Pérez Bonfill i Salvat, tortosins arriscats, és a dir, catalanistes i humanistes− per tirar endavant a nivell personal i donar un mínim d’exemple de ciutadania davant la tirania ambiental del franquisme. El cas és que van fer-ho, entre l’hostilitat de les jerarquies i una societat atemorida”. Efectivament, sovint la feina fosca dels treballadors de la cultura no és prou apreciada per la societat que n’ha rebut els beneficis. I és de celebrar que un d’aquests insignes humanistes es prodigui en poesia, perquè així el seu missatge pot tal vegada arribar a més persones. Amb un do extraordinari de síntesi i ritme sap dir-nos: “Tota la vida/ és un plausible efecte / del temps que passa / sallant, cap al silenci / per afirmar-nos làbils”. O bé descriure genialment la llum que ens arriba d’estrelles ja mortes: “Sabem si viuen, / o mortes per miríades / pampalluguegen? / Els ulls del cel noctàmbul/ afirmen el que neguen”.