BarcelonaNo es pot dir que Kafka tingués un coneixement clar de què era Catalunya: tenia prou feina a discernir les diverses nacions que conformaven el fabulós Imperi Austríac, que per poc no va incloure el nostre país arran de la Guerra de Successió. Però hi ha dues coses que el vinculen a nosaltres. 

Kafka va escriure als seus diaris (25. XII.1911) un text sobre les “literatures menors” (segons el terme encunyat per Gilles Deleuze i Félix Guattari, París, Éd. de Minuit, 1975), un terme no despectiu, sinó més aviat de política literària, en què l’autor considera la literatura que es feia a Praga en llengua txeca “menor” –si es comparava amb la potència de la literatura en llengua alemanya— o l’escriptura en llengua hebrea que es feia a Varsòvia.  

La idea de Kafka era que aquestes literatures es veien obligades a ser més combatives que les més grans, i més poderoses per raons de llengua o d’empara política, i que generaven una gran dinàmica social en forma de cenacles, discussions, revistes i competència. Escriu: “El que conec de l’actual literatura txeca apunta a molts avantatges del treball literari, com ara l’agitació dels esperits, la cohesió unitària de la consciència nacional... la minuciosa espiritualització de la vida pública... l’articulació del poble... el despertar, passatger però fructífer, d’aspiracions superiors entre els joves... l’exposició dels defectes nacionals en una forma especialment dolorosa, sens dubte, però disculpable i alliberadora...” Més avall: “La memòria d’una nació petita no és menor que la memòria d’una nació gran... És cert que dona feina a menys experts en història de la literatura, però la literatura no és tant una cosa de la història de la literatura com una cosa del poble...” Res de més adequat a la situació, ja secular, de les nostres lletres. 

L’altre aspecte que el vincula a nosaltres és el fet que, arran de la Setmana Tràgica i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, Kafka, que tenia unes idees sobre pedagogia que l’apropaven enormement al moviment de l’Escola Lliure —i amb unes idees polítiques que l’acostaven a l’anarquisme i al socialisme— es va manifestar pels carrers de Praga contra aquella sentència de mort. Potser no sabia que Ferrer era nascut a Alella, però es va revoltar contra el fet que un pedagog amb idees tan progressistes fos enviat a la mort arbitràriament. No ho sabem per ell mateix, sinó per un text de l’anarquista Michal Mareš, afegit per Klaus Wagenbach al seu llibre sobre els anys joves de Kafka (París, Mercure de France, 1967). La font és molt fiable. Podem sentir, doncs, també per aquesta raó, tota la simpatia del món per l’escriptor de Praga.