13/03/2021

De la vila de Gràcia al bosc del Montseny

3 min
Avui m'he comprat una destral

La història d’una família urbanita que es muda a la caseta del bosc 

Tinc una amiga que ha passat de viure a l’Eixample a viure al Putxet: diu que amb cada mudança s’allunya una mica més del centre, i sospita que el següent pas serà sortir del perímetre de Barcelona. Tinc una altra amiga que ha saltat directament de l’Eixample a una masia empordanesa, i em consta que no enyora gens el passeig de Sant Joan. A mi mateixa em ronda pel cap de tant en tant la idea de canviar com a mínim de barri, per estar més a prop de la muntanya o més a tocar del mar.

Els confinaments pandèmics han contribuït a fer-nos venir ganes de fugir de la ciutat. Hem comprovat que un pis sense balcó ni vistes ni prou metres quadrats és un mal lloc per passar-hi les hores, ara que el teletreball ha deixat de ser patrimoni dels autònoms (per cert, l’escriptora i correctora Tina Vallès ret homenatge als qui treballen sols a casa a la novel·la guanyadora del premi Folch i Torres 2020, Els pòstits del senyor Nohisoc, publicada per La Galera amb il·lustracions de Christian Inaraja: ¿Quina feina deu fer el misteriós senyor Nohisoc, que ha deixat Barcelona i se n’ha anat a viure al poble de la Clàudia perquè necessita “silenci i calma”?).

Roger Ruppmann Tobella (Barcelona, 1978) és un dissenyador català amb un cognom alemany que pocs saben escriure (fa temps el seu pare es va dedicar a col·leccionar les cartes que rebia amb el cognom mal escrit, però va haver d’abandonar la col·lecció per falta d’espai) i amb una nacionalitat alemanya conservada de generació en generació “per temes pràctics”. Ha canviat de casa una dotzena de vegades. L’última mudança el va empènyer des del cor de Gràcia fins al bell mig del Montseny, en concret al Molí del Xifré. Es va instal·lar a la caseta del bosc amb la seva dona, una criatura de bolquers i una gossa. I va decidir que ho explicaria en vinyetes. 

Avui m’he comprat una destral és una novel·la gràfica editada per Males Herbes que narra l’adaptació de l’autor i la seva família a un entorn geogràfic fins aleshores desconegut (el Montseny) i a una condició vital fins aleshores desconeguda (la paternitat i les seves conseqüències). És un llibre ple d’observacions curioses que fa de bon passar pàgines. Ruppmann ens fa partícips de les seves vivències, reflexions i descobertes. Ens parla del seu hort, dels nous veïns, de com els va costar el primer embaràs, de com va fer-se vegetarià i de com li va tocar la fibra el que va passar l’1 d’octubre –urnes requisades, pallisses policials, resistència pacífica...– encara que sempre s’havia mirat de lluny les reivindicacions polítiques. El llibre, travessat d’un humor amable, relata uns fets que van tenir lloc del desembre del 2016 al febrer del 2018. S’acaba, doncs, dos anys abans de la irrupció d’una pandèmia mundial que ho capgiraria tot i que faria que molta més gent es plantegés un canvi de residència en el mateix sentit que en Roger Ruppmann i família: de la ciutat al camp.

La natura segueix impertèrrita el seu curs per més virus que hi hagi

Els confinaments fan menys basarda si t’enxampen fora de de la ciutat. Ho explicava així la catedràtica Marta Segarra en una de les cartes a Ingrid Guardiola aplegades en el llibre Fils (Arcàdia, 2020): “Tinc la sort de passar el confinament en un ambient rural, un poble de sis-cents habitants, la majoria en cases de pagès, i en el qual ni tan sols hi ha estiuejants. Com que habitualment als carrers no t’hi trobes gairebé ningú, el confinament no es nota com a les imatges urbanes de carrers deserts que pertanyen a un imaginari postapocalíptic que coneixem tan bé a través del cinema. A més, aquí la natura no és que es reordeni, sinó que segueix impertèrrita el seu curs”. L'esmentava les primeres orenetes, una bandada d’ànecs, els brots verds dels arbres, el mugir de les vaques i el feinejar dels tractors, perquè els pagesos no podien tancar-se a casa.