La por que passin coses dolentes impedeix que en passin d’esplèndides

Pensar en Rebecca Solnit vol dir, per a mi, pensar en aquella escena de mansplaining que ella descriu tan bé a Els homes m’expliquen coses (Angle Editorial, traducció de Marina Espasa): en una festa de les que es feien abans de la pandèmia, Solnit va esmentar el fotògraf Eadweard Muybridge i l’amfitrió la va interrompre per preguntar-li si havia sentit parlar d’un llibre molt important sobre Muybridge que havia sortit aquell mateix any, el 2004. Desconcertada, l’assagista va arribar a considerar la possibilitat que s’hagués publicat un altre llibre sobre el fotògraf, a part del que havia fet ella, i que la coincidència li hagués passat per alt. La va salvar una amiga, que va haver de repetir “És el seu llibre” tres o quatre cops abans que l’amfitrió entengués que estava fent el ridícul, explicant un llibre que ell ni tan sols havia llegit a la dona que l’havia escrit.

Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, 1961) és autora d’una vintena llarga de llibres sobre diversos temes. Angle acaba de publicar en català, traduït per Josep Alemany, un volum seu del 2005, que ja havia recuperat fa uns mesos en castellà el segell Capitan Swing: Sobre l’art de perdre’s. Aquest recull d’articles autobiogràfics se’ns presenta com “una guia per vagarejar en cos i esperit”. Vagarejar, un verb que ella va conjugar d’allò més durant la infantesa: “Em va permetre adquirir independència, sentit de l’orientació i de l’aventura, imaginació, ganes d’explorar i la capacitat de perdre’m una mica i després trobar el camí de tornada”. Els nens d’ara gaudeixen d’una llibertat de moviments massa restringida: “A causa de la por que tenen els seus pares de les coses esgarrifoses que podrien passar (i que passen, però ben poques vegades), es veuen privats de les coses meravelloses que passen contínuament”. Solnit es pregunta quines seran les conseqüències de “posar aquesta generació en detenció domiciliària”, i jo no puc evitar fer un salt al present, quan l’arrest domiciliari no és una exageració sinó una descripció literal: també em pregunto sovint com afectaran els confinaments del 2020 (i qui sap si del 2021, tal com està el panorama) a la salut mental de tots plegats. Dels nens, per descomptat, però també de les persones grans segrestades en residències o tancades a casa seva, que conviuen amb dos riscos: el de morir-se pel virus i el de morir-se de pena.

“Allò que desconeixem del tot acostuma a ser el que necessitem trobar, i per trobar-ho cal perdre’s”, afirma Rebecca Solnit. Els artistes es dediquen a buscar l’inconegut, s’endinsen en les tenebres i a veure què. Els científics també es mouen per terrenys misteriosos, però ells, observa l’autora i activista, “transformen l’inconegut en conegut, ho capturen com pescadors”.

L’art d’evocar allò que no tornarà per evitar que ho oblidem del tot

“Probablement és una sort que la humanitat no sàpiga quines idees brillants, quines obres d’art commovedores i quins avenços revolucionaris s’han perdut per sempre, ja sigui perquè hagin estat destruïts a propòsit o simplement perquè s’hagin extraviat en el transcurs del temps”, escriu Judith Schalansky (Greifswald, Alemanya, 1980) en el pròleg d’ Inventari de coses perdudes. Publicat per Més Llibres amb traducció de Maria Bosom, aquest llibre neix “de l’anhel de deixar alguna cosa que perduri, de fer present el passat, d’evocar el que ha caigut en l’oblit, de donar paraula al que ha emmudit i de plorar el que s’ha perdut”. L’escriptora alemanya vol parlar “del que es busca i el que es troba, del que es perd i el que es guanya”, i evoca la memòria de coses desaparegudes per fer-les reviure. Com l’illa Tuanaki, que es va perdre mar endins al segle dinou a causa d’un sisme submarí i que ja no es pot trobar a cap mapa. Creieu-me si us dic que Schalansky m’ha permès trepitjar, en ple segle XXI i sense sortir de casa, aquella illa enfonsada.