L’any 2003, mentre era en una festa de l’alta societat a Aspen, l’escriptora Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, 1961) va viure una situació surrealista. Enmig de la munió d’encorbatats, un senyor molt important va dignar-se a xerrar amb ella, i quan Solnit li va explicar que acabava de publicar un llibre sobre el fotògraf Eadweard Muybridge, l’home la va interrompre, venint-li a dir que segur que el seu llibret estava molt bé però que aquell any havia sortit un títol sobre Muybridge molt més important. El llibre veritablement important sobre Muybridge l’havia escrit, òbviament, Rebecca Solnit, i d’aquella anècdota -i de moltes altres arrogàncies similars- va néixer l’article Els homes m’expliquen coses, inspirador del neologisme mansplaining, la contracció anglosaxona que ha fet fortuna per descriure el paternalisme i la condescendència amb què molts homes encara tractem les dones, sermonejant-les sobre conceptes que elles dominen molt més. Fins i tot han nascut webs per documentar-ne nous casos, on desenes de científiques i acadèmiques d’èxit denuncien el mansplaining d’homes molt menys preparats.
Amb la publicació d’ Els homes m’expliquen coses, Angle Editorial ens ha donat l’oportunitat de llegir per primera vegada Rebecca Solnit en català, de qui Capitán Swing havia publicat prèviament Wanderlust. Una historia del caminar (2016). D’aquest recull d’assajos traduït per Marina Espasa, paradoxalment, l’article que es va fer viral és potser la peça menys interessant. L’anècdota viscuda a Aspen potser va fer la volta al món, però la resta de textos del volum il·lustren encara més bé les moltes cares de la dominació masculina i encenen tots els llums per il·luminar una pandèmia que fa segles que dura i té un abast global. “Hi ha altres coses sobre les quals m’agradaria més escriure -reconeix Solnit al llibre-, però aquesta ho afecta tot”.
Tothom hauria de ser feminista
Tothom hauria de ser feministaAixí, el segon text d’aquest conjunt d’articles, La guerra més llarga, vol cridar l’atenció sobre la violència de gènere als Estats Units, que cada any es cobra un miler de víctimes mortals. Solnit denuncia que els mitjans suquen pa informant de les violacions grupals a l’Índia però silencien que any rere any hi ha casos idèntics al cor d’Amèrica: als Estats Units una de cada cinc dones serà violada durant la vida, en els més de 190.000 abusos que es registren cada any. I per contrarestar-ho, Solnit assenyala que la societat no persegueix els culpables, sinó que estigmatitza les víctimes i les fa viure amb por: “Les universitats inverteixen més temps explicant a les dones com poden sobreviure als depredadors que no pas explicant a l’altra meitat dels estudiants que no han de ser depredadors”.
Solnit també analitza el cas Strauss-Khan -veu en l’abús de l’hotel de Manhattan la mateixa suficiència amb què el Fons Monetari Internacional assalta economies desprotegides- i utilitza el debat del matrimoni homosexual per alertar que la idea “d’unió entre iguals” no s’ha donat durant segles al matrimoni tradicional, on l’home signava un contracte de propietat tan bon punt s’enduia la núvia de l’església.
“Tothom hauria de ser feminista”, deia Chimamanda Ngozi Adichie en un breu assaig publicat fa uns mesos a Fanbooks, un dels segells de Grup 62. Malgrat tot, la majoria d’homes continuem ignorant aquesta lluita, i pràcticament tots els llibres, cursos i conferències sobre el tema sempre són terreny femení, el públic convençut. Llibres com el de Solnit ens forcen a deixar de mirar cap a una altra banda, fent com si això no fos cosa nostra. Per acabar amb el sexisme, deixem que siguin elles les que ens expliquin coses.
