HE LLEGIT NO SÉ ON

La vida és desig de vida

La vida és desig de vida / ENRIC FONTCUBERTA/EFE Zoom

Com coi ens ho fem per satisfer el dur desig de durar

Paul Éluard en deia le dur désir de durer. “Aquesta és la manera poètica de parlar de l’homeòstasi”, ens diu el neurocientífic Antonio Damasio (Lisboa, 1944) a la Pedrera, en una conversa amb el psiquiatre Òscar Vilarroya. L’homeòstasi és la tendència d’un cos viu a mantenir-se viu. De la vida a desitjar-se viva. “S’associa l’homeòstasi a l’estabilitat i a l’equilibri, però l’equilibri en un sistema termodinàmic és la mort -aclareix el neuròleg-. L’homeòstasi és el procés regulador que permet tant la continuïtat de la vida com un estalvi de l’energia necessària per afrontar possibles amenaces que posin en perill aquesta continuïtat”. L’objectiu és satisfer el desig de no morir: “El desig és una paraula molt adequada per descriure la vida, el desig és essencial per viure”.

Som el que desitgem. I som també, o sobretot, el que sentim. “La ment sorgeix de la interacció del cos i el cervell, no només del cervell”, explica Damasio. La possibilitat de descarregar el cervell humà en un ordinador -qui no hi ha pensat?- no garantiria la vida eterna de ningú, perquè hi faltaria allò que més ens defineix. “Els sentiments estan presents sempre en tot el que percebem, aprenem, recordem, imaginem, raonem, jutgem, decidim o creem mentalment”, insisteix Antonio Damasio en el llibre El extraño orden de las cosas (Destino). És un error greu considerar que els sentiments són fenòmens prescindibles, visitants ocasionals de la ment, o que són causats només per les emocions convencionals. Els sentiments ens construeixen com a éssers humans, és gràcies a ells i a través d’ells que sorgeixen la cultura i la humanitat. Ras i curt: sense sentiments, no hi ha vida humana.

La salvació del món vindrà, si ve, de la mà dels sentiments

“No és cert que la raó resoldrà els problemes, ni la ciència ni la raó salvaran el món”, afirma en anglès aquest neurocientífic portuguès, presentat per Vilarroya com “el Messi de les neurociències”. Els dictadors no ens convencen ni quan tenen raó. Les crisis es gestionen amb persuasions i negociacions, i aquí entren en joc estratègies emocionals. “No es tracta de girar l’esquena als sentiments en bloc. No hem de desterrar les emocions en general sinó les emocions dolentes, com la ira, l’orgull o el menyspreu”.

Surto de la conferència d’Antonio Damasio i em falta temps per seguir llegint La vegetariana, de l’autora coreana Han Kang. Aquesta novel·la es va publicar en català, amb el segell de Rata, fa un any. Una amiga em va aconsellar que esperés a llegir-la, perquè és un llibre físic i impactant que en èpoques de debilitat anímica et pot fer massa mal. Li vaig fer cas fins fa uns dies: repassava la prestatgeria de lectures pendents i -coses que passen- La vegetariana em va cridar.

Quan l’únic anhel és deixar de formar part de la humanitat

“Si no menges carn, els altres se’t menjaran a tu”, diu la mare de la Yeonghye a la seva filla. “S’ha tornat boja! Completament boja!”, exclama el marit (impresentable) de la Yeonghye. La protagonista de l’obra ha deixat de desitjar viure, ha perdut el dur desig de durar. Pretén, això sí, allunyar-se de la humanitat: es desprèn d’allò que la fa humana i s’aboca a l’autodestrucció. La passivitat vegetal de Yeonghye pertorba i ens pertorba.

Rata acaba de publicar un nou títol de Han Kang, Actes humans. Diu l’escriptor i periodista Álvaro Colomer en un dels postfacis que aquesta novel·la s’ha de llegir en clau de “literatura de rebel·lió”. Vista la tristíssima situació política que patim, dubto entre aparcar-la amb les lectures pendents o llançar-m’hi de cap.