HE LLEGIT NO SÉ ON

La venjança és viure

MAYLIS DE KERANGAL / PERE TORDERA Zoom

L’objectiu dels supervivents: fer l’amor contra la mort

“Mai s’ha de mentir. L’art té aquesta grandesa particular: no tolera la mentida. Es pot mentir en l’amor, en la política, en la medicina, es pot enganyar la gent i fins i tot es pot enganyar Déu, però en l’art no es pot mentir”. És un consell d’Anton Txékhov, el gran dramaturg i narrador rus.

L’obra Platònov, escrita per Txékhov quan tenia només divuit anys, conté un fragment de diàleg entre Voïnitzev i Triletzki que dona sentit a la feina de Thomas Rémige, un dels infermers que coordina l’extracció i el trasplantament d’òrgans i teixits a França. El fragment diu així: “«Què hem de fer, Nicolas?» «Enterrar els morts i reparar els vius»”.

Rémige és un dels personatges que desfilen per la novel·la Reparar els vius, de l’autora francesa Maylis de Kerangal, publicada per Angle Editorial amb traducció de Jordi Martín Lloret i guardonada amb el premi Llibreter 2015. Hi he tornat aquest 2020 pandèmic en què l’ombra de la mort sembla més allargada que mai. La conclusió és vigent: l’únic que podem fer és reparar els vius. La poeta Estel Solé rema en el mateix sentit en uns versos tristament oportuns: “No és cert que no hi puguem fer res. / Ha quedat clar qui és l’enemic: / anem contra la mort. / La venjança és viure”.

Juraria que la supervivència passa per fer l’amor contra la mort. L’amor no pot aturar la mort, però estimar és un verb que convé conjugar per continuar vivint fins a morir. Estimem mortals i ens sabem mortals, tot i que tendim a fer veure que oblidem aquesta condició nostra. I potser fem ben fet: el millor menyspreu és la ignorància.

La mort és una esgarriacries i, doncs, la matem silenciant-la

Abans la gent hi tenia una relació de tu a tu, amb la mort, però en els últims dos segles la cosa ha canviat. “La mort s’ha tornat taciturna i imposa silenci -escriu Patrick Süskind-, i nosaltres li fem el favor de callar de molt bon grat, sí, la matem silenciant-la. I no perquè no en sapiguem res -que és el motiu més normal de no dir res, ja se sap-. Doncs no, simplement perquè sempre és tan negativa, una esgarriacries, una autèntica derrotista, i amb aquesta gent avui dia no hi volem tenir res més a veure”. Süskind fa l’anterior reflexió a l’assaig Sobre l’amor i la mort, publicat per Columna el 2006 i traduït per Carme Gala.

Per un salt mental prou obvi per a qui tingui presents les dues novel·les, la relectura de Reparar els vius em porta a un dels títols que més m’han impactat al llarg de tants anys de lectures: No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro (Anagrama-Empúries, 2005, traducció de Xavier Pàmies). L’obro per l’escena en què la Kath experimenta una mena de revelació: “Em va tornar a envair aquell sentiment, vague i distant primer, però cada vegada més poderós, fins al punt que després no podia deixar de pensar-hi. [...] I aquell sentiment va tornar, tot i els meus esforços per bandejar-lo: el sentiment que fèiem tot allò massa tard; que hi havia hagut un moment per fer-ho, però que l’havíem deixat passar, i que eren més aviat ridícules, i fins i tot dignes de retret, totes aquelles coses que ara pensàvem i planejàvem”.

Hi ha un moment per esprémer la vida, i aquest moment és ara. Demà potser patirem un accident i entrarem en un coma cerebral irreversible i algú demanarà als qui ens estimen si ens havíem plantejat mai fer donació d’òrgans. Davant la mort dels altres, l’actitud més generosa que podem adoptar és intentar reparar els vius en cos i ànima. Ho sap del cert Thomas Rémige, que no ha vist ni llegit l’obra Platònov, d’un Txékhov primerenc, però que va trobar-ne un fragment en un diari que rondava per una bugaderia, i el fragment el va fer estremir “com s’estremeix un nano quan descobreix la fortuna”.

No és cert que no hi puguem fer res, ha quedat clar qui és l’enemic. I quina és la venjança.