El novembre de 1979, el polític comunista valencià Julián Gorkin li va dir a Josep Tarradellas: “Històricament apareixes i apareixeràs com el pare de la pàtria recuperada”. Així ha estat. Però se l’ha reivindicat poc. Ha estat un pare mig oblidat, fins i tot negat per alguns: per Josep Benet, per exemple. El pujolisme el va deixar en un segon pla. El tarradellisme no va tenir temps de quallar, va quedar reduït a un petit nucli de fidels, amb Josep M. Bricall com a portaveu oficiós. El retorn va ser espectacular, però el seu mandat breu. La Transició va engolir la memòria tarradellista, inclosa l’obra de govern, ara reivindicada en el sisè volum de la col·lecció sobre el president de la Generalitat recuperada a través dels documents conservats al monestir de Poblet.
Josep Tarradellas, president de la Generalitat restablerta (1977-1980) (ed. Dau) és un ampli recull de papers -cartes, notes personals, notes de premsa, fotografies i documents oficials tant de la Generalitat com de la Diputació de Barcelona- amb un estudi introductori a càrrec de l’historiador Enric Pujol, que remarca els assoliments d’aquella experiència de govern unitari sorgit del no-res i basat en la personalitat seductora i l’habilitat política del president retornat de l’exili a través d’un pacte directe amb l’Estat postfranquista, passant per sobre dels partits de l’oposició democràtica catalanista, però integrant-los després en el seu consell executiu, inclosos els comunistes (fent cas omís de les pressions nord-americanes).
Queda clar que Tarradellas donava mil voltes a tots els polítics del moment, de Pujol a Raventós, passant per Antoni Gutiérrez Díaz i tota la resta, com de manera més o menys explícita molts han anat reconeixent, començant per Narcís Serra (el seu conseller mimat, que traslladaria la idea d’unitat al primer ajuntament democràtic de Barcelona). Tarradellas era una bèstia política que s’havia preparat durant dècades per a aquell moment. Des d’una personal combinació de fermesa en les conviccions i realpolitik en les decisions, no el va desaprofitar. Es va guanyar l’autoritat moral dins i fora de Catalunya i va aconseguir posar en marxa la Generalitat abans de la Constitució i l’Estatut, enllaçant així amb la legitimitat republicana, i amb un gran avantatge: ser nomenat alhora president de la Diputació de Barcelona i de la mateixa Generalitat. L’ens provincial li va donar una gran força (pressupost, funcionaris, etc.), cosa amb la qual després el primer govern Pujol ja no va poder comptar.
Amb l’argument recurrent que “la Generalitat és Estat”, que li servia alhora per generar confiança a Madrid i per reforçar la idea d’autogovern, més enllà de la seva tossuderia pels símbols i les formes com a manera de plasmar el poder de la institució, entre els principals èxits de Tarradellas hi ha la introducció del català a tot el sistema escolar, un trumfo que cal atribuir al conseller d’Educació i Cultura Pere Pi-Sunyer (ara ha fet 40 anys del reial decret); la posada en marxa del Diari Oficial de la Generalitat de la mà de Ricard Lobo; saber-se ficar a la butxaca l’estament militar (“ Usted sabe cómo pienso, pero cuando quien manda sabe mandar, nosotros le obedecemos ”, li va dir el capità general Francisco Coloma Gallegos); la relació directa i continuada amb el president espanyol Adolfo Suárez; haver rebut traspassos directes efectius de competències abans de l’Estatut de 1979; i la posada en marxa d’un Servei Nacional de Salut per part del conseller Ramon Espasa (Ernest Lluch s’hi inspiraria després com a ministre el 1986). I entre els fracassos: no haver aconseguit absorbir les diputacions, haver quedat exclòs de la redacció de l’Estatut i veure com la bilateralitat amb l’Estat s’anava diluint.
Tarradellas va representar un moment de ruptura pactada. Potser, ara sí, toca reivindicar-lo.
