Potser al final Huxley tenia raó quan el 1932 va imaginar el seu distòpic món feliç. La felicitat ha esdevingut química. No tolerem el dolor físic ni el malestar emocional. Sempre hem d’estar en forma, en acció, en marxa. Tots prenem soma, alguna pastilla per foragitar el més mínim contratemps, qualsevol patiment. La tendència actual és medicalitzar els estats d’ànim. El consum de psicofàrmacs s’ha disparat. Davant aquest panorama, el psicòleg i educador Jaume Funes és dels que, sense posar-se d'esquena a la farmàcia ni caure en explicacions acientífiques, creuen encara en la paraula que acompanya, la paraula amiga i raonada. Així ho assaja a Quan la vida ens dol (ed. Rosa dels Vents), un devessall d’idees, experiències i dades sobre com construir una bona salut mental sense dependre, només, de la farmaciola.

L’assaig és fruit d’una pandèmia del coronavirus que, en el context d’una societat que tendeix a la insatisfacció permanent, ha fet aflorar una mica més els desgavells de la salut mental. A Funes li han plogut SOS de totes bandes, en especial (però no només) del món juvenil, la seva especialitat. Soledat i aïllament, precarietat (per no dir directament pobresa) i manca de sentit vital són, a parer seu, les tres fragilitats socials que cap professional de la salut mental pot oblidar a l’hora d’abordar un cas concret. Esclar que hi ha la persona, l’individu, amb la seva particularitat. Però també el context. I sovint, si es mira l’entorn, el que voldria un metge o un psicòleg és poder oferir al pacient una feina, una família, una afició, companyia... Coses, totes elles, que l’ajudarien molt més que qualsevol diagnòstic o tractament. Tot i que a vegades és el mateix malalt el que obsessivament reclama posar un nom al que té (com un exorcisme que el deixi tranquil) i tenir una recepta farmacèutica (per anar fent, anar prenent).

Funes és taxatiu: podem incidir en el cervell, però un cervell sa no dona per si sol sentit a la vida. És a dir, la neurociència ha fet grans avenços. I, tanmateix, no és suficient. Conducta i cervell estan íntimament lligats. Si alterem el cervell amb drogues legals o il·legals, modifiquem la conducta (raonaments, emocions i actuacions). Però la nostra salut mental no pot ser reduïda a la química cerebral. La màgia de la condició humana és que el cervell fa possible que tinguem consciència, que puguem pensar sobre què sentim i què pensem. Que hi posem paraules. "Els sentits de la vida són realitats diferents del cervell que hem construït amb el cervell", escriu Funes. Abans tot això ho acompanyàvem amb la religió, amb les ideologies; hi havia un difús humanisme. Ara, a més de la hipermedicalització, hi ha l’apoteosi del consum i la tecnologia, amb les xarxes socials com a succedani de sociabilitat, com a capficament narcisista.

Què proposa, llavors, Funes? Doncs que davant de qui sent que va a la deriva sobretot cal escoltar-lo, acompanyar-lo des de l’escolta. I fer-lo pensar: pensar què sent, què desitja, quina felicitat cerca, què és. Ajudar-lo a pensar-se. Sovint també caldrà una pastilla, sí. Però si se n’allarga la dependència pot ser un parany. És el que anomena el perill de "la vida iatrogènica", aquella que es basa en suposats remeis que acaben generant insània. Quan és pitjor el remei que la malaltia.

Al capdavall, amb paraules i amb pastilles, es tracta d’acceptar que la vida és prova i error, que és desequilibrada i ondulant, que la perfecció no existeix. Perquè com deia Adorno i ens recorda Funes, "una veritat total és un error total".