BarcelonaLa lluerna modernista que presideix el Palau de la Música Catalana esclata en mil bocins durant l'estrena mundial de l'Orquestra Filharmònica de Barcelona. Una pluja de vidres minúsculs de colors rega la platea i, darrere seu, a plom, cau un home penjat amb una soga al coll. Així acaba el primer capítol de No dormiràs, quarta novel·la d'Oriol Canals (Barcelona, 1978), que en només dotze setmanes ha esgotat quatre edicions. Publicat per Rosa dels Vents, el thriller ha aparegut entre els deu títols més venuts de ficció en diverses ocasions sense que l'autor sigui, encara, gaire conegut en el món literari.

"Des que vaig publicar la novel·la a principis de setembre vaig començar a rebre missatges positius de gent que m'havia llegit –reconeix Canals–. Si amb Els sentinelles de la llibertat ja vaig notar que feia un salt quant a repercussió, ara el boca-orella està sent més bèstia. I tot és gràcies al llibre, perquè no hi ha hagut una campanya de màrqueting al darrere". Canals sap de què parla: des que es va llicenciar en publicitat i relacions públiques, s'ha dedicat professionalment al món de la comunicació, tant en multinacionals, com Nike, com a la premsa: després de passar per Sport i El Periódico va arribar a l'ARA, on és director de negocis.

La part més fosca de la música clàssica

No dormiràs, que pren el títol de l'ària de Puccini Nessun dorma, s'endinsa en la part més fosca del món de la música clàssica a partir de la figura d'un director d'orquestra català, Víctor Alemany, tan reputat com egòlatra i perillós. "De portes enfora té molts admiradors pel seu talent, però de portes endins és un desgraciat –diu Canals–. Igual que en tants altres mons, en el de la cultura la meitat de somriures són falsos". L'autor reconeix que no s'ha basat en cap cas conegut per construir els múltiples abusos de poder que exerceix el personatge, tot i que reconeix que el va deixar perplex veure "com la gent continuava aplaudint Plácido Domingo en un teatre de Madrid després del que havia transcendit sobre ell". Tot va començar quan, el 2019, vuit cantants i una ballarina van acusar el tenor d'haver-les assetjat sexualment. No van trigar a aparèixer més denúncies, que van superar la vintena. El 2022, la justícia argentina va assenyalar Domingo com a presumpte client d'una xarxa de prostitució desarticulada.

Oriol Canals no s'ha basat en Domingo i tampoc s'ha volgut inspirar en el cas Palau. "Conec el Palau de la Música des de dins perquè hi he organitzat una quinzena de concerts i el seu equip professional és meravellós –explica Canals–. De fet, la novel·la comença a Barcelona, però l'orquestra que dirigeix en Víctor Alemany va fent concerts en diverses ciutats, com ara el Royal Albert Hall de Londres i l'Elbphilharmonie d'Hamburg". L'encarregada d'investigar els assassinats que persegueixen l'orquestra és la Martina Roca, una sergent dels Mossos d'Esquadra. "Com que m'agrada ficar el nas en tots els escenaris de les meves novel·les, he estat a la majoria dels auditoris que apareixen –admet l'autor–. És més: fins i tot vaig passar set hores a la comissaria dels Mossos de les Corts, on em vaig deixar tancar una estona en un dels calabossos". Canals va debutar el 2013 amb una novel·la d'intrigues vaticanes, Fills de mala mare (Base), i des de llavors s'ha mantingut fidel al thriller. "És un dels gèneres que m'agrada més llegir –diu–. Vaig començar amb Ken Follet, John Grisham i Agatha Christie. Amb els anys m'he adonat de la importància de llegir autors catalans". Si ha de recomanar un nom del país, ho té clar: Laia Vilaseca.