BarcelonaL'èxit mundial de Perduda, la tercera novel·la de Gillian Flynn (La Magrana, 2012), va tornar a situar el thriller psicològic en el punt de mira de centenars de milers de lectors. L'adaptació cinematogràfica de David Fincher el 2014, amb Ben Affleck i Rosamund Pike, va fer créixer encara més el fenomen. L'habilitat de Flynn consistia en narrar la història des del punt de vista de l'Amy i en Nick, un matrimoni que s'ha traslladat a un petit poble de Missouri en plena recessió econòmica. La desaparició d'ella –i la sospita que el marit hi té alguna cosa a veure– serà un dels punts forts d'una història que es transforma radicalment a mesura que avança. Sorprendre el lector amb girs inesperats i cops d'efecte va ser també la intenció –i una de les claus de les vendes milionàries– de Joël Dicker amb La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Campana, 2013), que ha insistit posteriorment en la fórmula, d'una gran efectivitat i comercialitat; del seu últim llibre, L'enigma de l'habitació 622, publicat el maig passat, se'n van vendre més de 100.000 exemplars en només tres mesos. Al cas Dicker s'hi podrien afegir Paula Hawkins i La noia del tren (La Campana, 2015), i més recentment A.J. Finn i La dona a la finestra (Rosa dels Vents, 2018). Aquests quatre exemples –com Fiona Barton, Luca d'Andrea, Carmen Mola i Juan Gómez-Jurado– són la punta de l'iceberg d'un subgènere que es va renovant perquè gaudeix d'una gran vitalitat al mercat anglosaxó, a Europa i al Japó.

Adoptar el punt de vista de les víctimes

Un dels noms que recentment ha triomfat a Israel, el seu país d'origen, però també a França i Alemanya, és Dror Mishani. Ha estat amb Tres (Empúries/Anagrama, 2021) que l'autor nascut a Holon el 1975 ha aconseguit una repercussió internacional notable. La novel·la serà adaptada al cinema i comptarà també amb una sèrie produïda pels artífexs de Homeland. Mishani ha aconseguit l'èxit deixant de banda la saga protagonitzada per l'inspector Abraham Abraham i centrant-se en una història protagonitzada per tres dones: una mestra i mare divorciada, una cuidadora que acaba d'arribar a Israel des de Letònia i una noia que està acabant la tesi doctoral. Totes tres pateixen la influència i l'amenaça de l'enigmàtic Guil. "Per primera vegada volia explicar la història d'un crim des del punt de vista de les víctimes, no de l'investigador –es va proposar l'autor–. La novel·la no gira al voltant de la resolució d'un crim, sinó d'evitar-ne un o diversos".

De l'autoedició a Penguin Random House

La noia del vestit blau, de Laia Vilaseca (Barcelona, 1981), i Dies de tempesta, de Sara Bilotti (Nàpols, 1971), coincideixen en posar damunt la taula desaparicions que motiven les indagacions dels personatges, allunyats dels cossos de policia i dels investigadors privats. En el cas de l'autora catalana, publica La noia del vestit blau a Rosa dels Vents –segell de Penguin Random House– quatre anys després d'haver-se autoeditat a Amazon. "He d'estar agraïda a Amazon perquè va ser una plataforma important per donar-me a conèixer –comenta–, però alhora soc conscient que s'hi ha de vigilar, perquè és un monstre que s'està menjant una part del pastís del sector editorial". La noia del títol del llibre és la que es va suïcidar el 1977, poc després d'un accident en una mina on van morir trenta persones, en un petit poble del Pirineu que l'autora ha batejat amb el nom fictici de Treviu. "La idea per escriure la novel·la em va venir mentre passejava prop del cementiri vell d'un poble pirinenc que conec molt bé per motius familiars: es va esfondrar una paret i vaig veure una clavícula que em va fer preguntar de qui devia ser", explica.

Vilaseca va estudiar escriptura creativa i guió a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles. "Soc una persona molt visual, sempre he tingut tendència a fer escenes i diàlegs –admet–. Vull ser una autora àgil i ràpida, m'agrada construir escenes que donin informació i on sempre passi alguna cosa". A la novel·la, la narradora protagonista arriba a Treviu després de viure un trauma a Barcelona que el lector desconeixerà fins al tram final del llibre. El seu objectiu serà treure l'entrellat de què va passar amb la noia morta anys enrere. "Sempre m'ha interessat molt el misteri com a lectora", explica. Entre els seus referents esmenta "des de clàssics com Arthur Conan Doyle, Agatha Christie, Raymond Chandler i Dashiel Hammett" fins a Sue Grafton i P.D. James. També ha llegit a fons Andrea Camilleri, Joël Dicker –de qui es declara fan, "i no em fa vergonya dir-ho", afegeix– i Gillian Flynn. "N'hi ha que ho fan molt bé i sempre se n'aprèn: Flynn és molt bona", afirma. Si en aquesta ocasió ha mirat cap al thriller psicològic d'ambientació rural, a la pròxima novel·la es fixarà en el true crime: "És un altre subgènere que em crida l'atenció, però encara no en puc dir res, estic en ple procés d'escriptura".

Denunciar la violència contra dones i infants

Des de Nàpols, Sara Bilotti –que acaba de publicar Dies de tempesta en català a Crims.cat– explica la història d'una noia de 26 anys, la Vittoria, que viu angoixada en un pis que comparteix amb una germana agorafòbica, un pare violent –exmilitar– i una mare resignada a patir. Quan una de les seves amigues, la Lisa, desapareix, la Vittoria es proposarà buscar-la. La novel·la de l'autora italiana denuncia la violència contra dones i infants i s'endinsa també en la malaltia de la protagonista, que viu atemorida entre els atacs de pànic que li impedeixen portar una vida normal. "El malalt de debò no és pas el que perd el senderi després de patir un trauma, sinó el que sobreviu a la brutalitat de la infantesa sense cicatrius visibles", escriu Bilotti al llibre, que ha traduït Pau Vidal.

El thriller psicològic pot recórrer també als cossos policials: va ser el cas de Dolores Redondo i la trilogia dedicada al Baztán –que s'ha expandit recentment amb la preqüela La cara norte del corazón (Destino, 2019)–, que barrejava la investigació amb l'aprofundiment en la violència familiar que va patir la protagonista, la inspectora Amaia Salazar. Un dels últims fenòmens en aquest sentit és el japonès Hideo Yokoyama, que amb Seis cuatro va aconseguir vendre un milió d'exemplars al Japó durant el primer mes a les llibreries. La novel·la s'ha traduït al castellà aquest gener i relliga el segrest i l'assassinat d'una nena el 1989 amb un cas semblant actual. La singularitat de Yokoyama, nascut a Tòquio el 1957, és que escull com a protagonista l'encarregat de les relacions entre la policia i la premsa: la nena que ha desaparegut ara és la seva filla, i els seus superiors voldran que amagui dades als periodistes. "Les novel·les de misteri són el gènere més popular al meu país, i són el motor del sector editorial", comentava l'escriptor durant l'última edició del festival BCNegra, abans d'esmentar un clàssic del gènere com Seitxo Matsumoto, recuperat en castellà a Libros del Asteroide.

La família, origen del mal

Dos thrillers de factura singular que acaben d'arribar a les llibreries i que tenen la família com a protagonista absoluta són L'instint, de la canadenca Ashley Audrain (Newmarket, 1982), i Autopista, de Joan Manuel Soldevilla (Figueres, 1964), publicats tots dos a Columna. Audrain, directora de publicitat de Penguin Books Canada, va aprofitar la baixa de maternitat per escriure la primera novel·la, que sortirà en una trentena de països durant el 2021 després que la pandèmia en retardés la publicació. "El llibre provoca reaccions molt fortes", admet Audrain, que ha escrit la història d'una mare primerenca que s'adona que la connexió amb la seva filla no és com s'esperava i que, a partir d'aquí, comença a sospitar de la possible maldat de la petita. "L'origen del mal és la família? –es demana l'autora– És un debat obert. Fins a quin punt som resultat de l'herència genètica o de l'entorn i les circumstàncies? Quan veig una notícia sobre l'assassinat o la violació d'algú, sempre penso qui devien ser els seus pares. Què podien saber del fill que ara ha comès un crim? Quina obligació tenien com a pares a l'hora de protegir el fill o divulgar què li passava?" Els dos tabús socials que L'instint posa damunt la taula són el de la maternitat real, "allunyada de fantasies i clixés", i el de la malaltia mental.

"No pensava en tabús, a l'hora de l'escriptura, però sí que em preocupava la idea de les expectatives que la societat exigeix a les mares i la realitat amb què ens trobem –comenta–. Com a mares no podem rebutjar les nostres criatures, ni desitjar no haver-les tingut. No podem escapar-nos de la pressió social". Blythe Connor, la protagonista de la novel·la, s'haurà d'enfrontar als dubtes que li plantegen les accions de la petita Violet. "Quan ets mare, la por és tan potent com l'amor", assegura. Per a Ahsley Audrain, l'èxit del thriller psicològic com a gènere –a ella li agrada pensar que escriu "mum noir", una variant sobre la qual ha llegit articles a la premsa– té a veure amb el que ofereix als lectors. "Busquem experiències catàrtiques –explica–. Tots hem tingut pors i ansietats, i els thrillers les canalitzen a través de la ficció".

Una família que viatja i assassina unida

"La meva intenció inicial era escriure una road movie familiar amb un element criminal –comenta Joan Manuel Soldevilla, que després de dedicar uns quants llibres al còmic va debutar com a novel·lista amb L'amic de Praga (Columna, 2017) i ara expandeix el seu món de ficció amb Autopista–. A mesura que vaig anar construint l'artefacte va anar prenent forma de thriller". La història que planteja és la venjança familiar de l'Andrea, una mare a qui acompanyen els seus tres fills. "Una de les línies vermelles de la nostra societat és l'agressió a la nostra família més pròxima –explica Soldevilla, en relació amb el crim que motiva els plans de l'Andrea–. Una mare amb nens desperta simpatia i fins i tot misericòrdia. Capgiro aquesta idea: l'Andrea és qui controla la situació i utilitza les criatures per al projecte criminal que té al cap. Aquesta família que viatja i que assassina unida és una mica perversa".

Entre els autors que han inspirat Soldevilla hi ha els nord-americans Jim Thompson, George Pelecanos i Paco Ignacio Taibo II. També l'argentí Carlos Sampayo. "És molt possible que Quentin Tarantino també sigui al darrere d'aquesta Autopista –admet–. Els seus personatges sovint es veuen abocats a accions que no podien preveure, i els meus també. Una altra coincidència és que els seus personatges parlen molt, també enmig de l'acció. Aquells diàlegs no són gratuïts, ajuden a crear els personatges i a donar-los complexitat". Més enllà de la violència, el que singularitza el llibre de Soldevilla és l'aprofundiment en la psicologia de la mare i els fills, que viatgen amb cotxe des de Saragossa passant per llocs com Burgos, Bordeus, París i Lovaina. "Tot ho fan per recuperar el seu equilibri còsmic", diu. Durant el trajecte, igual que passa amb les novel·les d'Audrain, Yokoyama, Bilotti, Mishani i Vilaseca, les seves vides canviaran, i en alguns casos ja no podran tornar a la placidesa inicial.