De què parlem quan parlem de literatura comercial de qualitat? La tercera novel·la de Gillian Flynn, excrítica de cinema i televisió nascuda a Kansas City l'any 1971, ens dóna una resposta més que convincent. Perduda (RBA - La Magrana / Mondadori)segueix al peu de la lletra els patrons més clàssics del thriller psicològic. Comença plantejant un misteri i al voltant hi construeix un argument enrevessat, que avança d'una manera tan trepidant com calculada, amb les dosis justes de tensions i distensions, de girs i cops d'efecte.

Dit així, fa la impressió que fabricar un producte d'aquesta naturalesa és la mar de senzill. Però conèixer la recepta sempre és més fàcil que cuinar-la. A més, Flynn no es conforma a atrapar l'atenció del lector amb l'ús eficaç dels trucs més vistosos d'un gènere actualment molt popular, sinó que també ofereix una exploració valenta i estremidora, molt veraç, de les relacions de parella i també de la institució matrimonial.

L'Amy i el Nick es van conèixer a Nova York i, després de perdre la feina, es van traslladar a North Carthage, una ciutat de l'Oest Mitjà molt deprimida per culpa de la recessió econòmica. Endreçat i tranquil, el Nick és fill d'un matrimoni tràgic format per un pare misogin i una mare infeliç, mentre que l'Amy, brillant i encantadora, és filla de dos psicòlegs que van fer una fortuna amb una sèrie de llibres infantils basats en les seves experiències de nena i adolescent. Complementaris des de la diferència, entre ells dos tot va sobre rodes. O això sembla fins al dia del cinquè aniversari del seu casament, quan l'Amy desapareix sense deixar cap altre rastre que un escenari ple de senyals de lluita i el joc de pistes que cada any prepara per al seu marit. La investigació policial no trigarà a demostrar que la relació de la parella en realitat estava minada per una miríada de recels, ressentiments, temors i desconfiances.

Un dels punts forts de Perduda és, sens dubte, l'estructura. Que la història sigui narrada a dues veus, amb l'Amy i el Nick que es distribueixen els capítols, permet a l'autora exemplificar narrativament la desintegració del matrimoni. Vull dir que, de bon començament, sembla que les versions de l'Amy i el Nick es complementin, com si col·laboressin per oferir-nos la veritat. A poc a poc anem descobrint, però, que no tan sols no col·laboren sinó que es passen malèvolament la pilota, que es rebaten i confonen i busquen fer-se la punyeta... Aquesta narració feta per dues veus competidores també és una argúcia per jugar amb la credulitat del lector: ¿ens podem creure el que ens diuen els personatges? Per quin motiu haurien de mentir-nos? Quina intenció tenen les seves mentides? En aquest sentit, la construcció del personatge de l'Amy és sensacional. És la Brenda Chenowith de la sèrie Six feet under empeltada de Lady Macbeth…

Tot i que Gillian Flynn dosifica la informació amb comptagotes i amb destresa, el lector familiaritzat amb els codis del gènere anirà anticipant els tombs de la trama. No és un problema. Som més a prop del suspens d'Alfred Hitchcock que del cinema que s'ho juga tot en la carta de la sorpresa final. Saber què passarà no mata l'interès ni l'emoció de la lectura perquè el més important és saber com passarà. I per quines raons. I amb quines conseqüències. Perduda és una novel·la que aconsegueix entretenir els lectors amb les armes de l'autenticitat emocional, de la provocació moral i de la intel·ligència més endimoniada.

Gràcies a la traducció de Ferran Ràfols Gesa, la prosa de Gillian Flynn sona, en català, fibrosa i fresca. Electritzant.