El final de Seis cuatro no decep, i això que durant bona part de les 656 pàgines d’“el thriller de l’any”, segons la promoció, costa de creure que acabarà havent-hi algun tipus de desenllaç. Aquesta no és, però, una novel·la negra clàssica de les que atrapen el lector per la via habitual de la intriga sobre un crim. Tot i que en realitat hi ha tres casos, el que de veritat acaba fent passar la lectura és la perplexitat que provoquen les relacions entre els protagonistes, com reaccionen a les lluites de poder en el si del departament de la policia, els seus conflictes interns i, també, la desesperant dificultat que tenen d’expressar el que pensen o el que senten. Si molts cops la novel·la negra és una bona manera de conèixer els llocs on passa la trama, en el cas de Seis cuatro el paisatge és psicològic i cultural. Només sabem que som en algun lloc a la perifèria de Tòquio a la primera dècada del segle XXI, encara que el que passa només sembla possible al Japó.

Quan es va publicar el 2012, aquesta novel·la va desbancar el rècord de Haruki Murakami amb 1Q84 i va vendre en una sola setmana un milió d’exemplars. Al Japó és un fenomen, però era pràcticament desconegut a fora. Gràcies a la insistència de David Peace, autor de Trilogía de Tokio, es va traduir a l’anglès i posteriorment a 20 idiomes més fins que ara Salamandra l’ha publicat també en castellà. L’autor, Hideo Yokoyama (Tokio, 1957), havia sigut redactor de successos en un diari regional, cosa que li permet fer un retrat interessant de la professió bastant extrapolable a altres indrets. 

La gràcia de la novel·la, que millor que el lector s’agafi sense les expectatives del thriller, és que Yoshinobu Mikami no és un heroi clàssic sinó una mena de buròcrata obligat però honest que treballa com a portaveu de la policia, cosa que el situa enmig del foc creuat entre la premsa i els seus antics companys d’investigació criminal. La seva filla adolescent ha desaparegut –d’això ens n’assabentem a la primera pàgina–, però tot i que recorre el llibre, no és aquest el cas que dona títol al llibre sinó un antic assassinat d’una menor no resolt que el turmenta a ell i a mitja prefectura de policia. 

 Mikami fa patir molt a la novel·la, però no tant perquè la investigació el posi en perill sinó perquè l’ambient jeràrquic, tradicional i sexista en el qual es mou sembla asfixiant. Sort que la seva veu interior ens permet veure la ràbia i frustració oculta que hi ha darrere tanta reverència. I això ens l’acosta perquè, al cap i a la fi, el tema no deixa de ser la mítica lluita de l’individu per sobreviure en un entorn hostil.