Novetat editorial
Llegim Entrevistes 01/04/2023

Oriol Canals: "Es parla molt poc del cantó fosc del periodisme"

Escriptor, publica 'Els sentinelles de la llibertat'

4 min
Oriol Canals fotografiat al Raval de Barcelona

BarcelonaFa més de dues dècades que Oriol Canals (Barcelona, 1978) treballa a les entranyes dels mitjans de comunicació. Canals, que és director de negocis de l'ARA, s'inspira en aquest món per construir un thriller de personatges corruptes, venjances, ambicions tòxiques i assassinats. Els sentinelles de la llibertat (Rosa dels Vents) és la història d'un diari que veu com la seva cúpula directiva és assassinada en sèrie mentre a un periodista extern li posen en safata la possibilitat d'enfonsar la capçalera.

La teva primera novel·la parlava del Vaticà, la segona era sobre Dalí i ara escrius un thriller protagonitzat per periodistes. Per què has necessitat tres novel·les per entrar en aquest món?

— En totes les novel·les hi surt la premsa, però en aquesta hi té un paper principal. A la primera parlava de l’eutanàsia, a la segona de la pederàstia i ara volia transmetre un missatge clar sobre la funció dels mitjans. Fins que no l’he tingut clar, m’he esperat pacientment.

Els sentinelles de la llibertat arrenca amb l'assassinat del director del diari La Tribuna, un crim més propi de Mèxic que de Catalunya. Per què comences així?

— La història que vull explicar es transmet portant les coses a l’extrem i no hi ha res més extrem que la mort. Em semblava un bon inici per captar l’atenció del lector i per arrencar la història d’una manera potent. L’home assassinat és el director del diari de referència de Catalunya. Sempre ha tingut el poder al seu costat i ara l’han torturat i l’han matat.

La Tribuna fa bandera del seu poder fiscalitzador, però de portes endins tots els personatges fracassen a l'hora de dur-lo a terme. És la teva mirada sobre el periodisme?

— En cap cas. Hi ha bons i mals periodistes igual que hi ha bons i mals metges o bons i mals mestres. En el cas dels periodistes, històricament se’ls ha tractat molt bé a les ficcions, en solen sortir benparats. Es parla molt poc del cantó fosc del periodisme, que hi és, i a ningú que sigui dins el sector el sorprendrà. No tot és Spotlight.

Com s’insereix en la novel·la la teva experiència personal?

— M'he documentat amb la meva experiència, que no només és a l’Sport, El Periódico i l’ARA, sinó també amb gent que conec i amb històries que m’arriben de tots els mitjans. Al final, la premsa és un món molt petit. Tot això m’ha servit per parlar d’aquesta relació, que si no és sana és molt tòxica, entre el poder i els mitjans. Al final, un periodista pot fer molt de bé, però també molt de mal.

Quin retrat volies fer de la indústria periodística actual?

— El retrat és fotut. Vaig començar a treballar en premsa en un moment que era la pera. Hi entraven els diners a grapats, fessis el que fessis tot sortia bé. El 2007, amb la crisi financera i l’esclat d’internet, va començar una corba descendent fins que va arribar un moment que allò no era sostenible. S’ha hagut de reinventar tota la premsa i ha derivat en la sortida dels digitals. Ara la gent del carrer que no treballa als mitjans es planteja per què ha de pagar per llegir-los i molts no paguen. Això encara dificulta més els mitjans tradicionals. I aquí és on entra el poder. Trobar l’equilibri entre el negoci i preservar la puresa del mitjà és complicadíssim. Com a lectors, tots volem saber si el govern ens enganya o si a l’Institut del Teatre hi ha abusos, però això val diners.

Els personatges de la novel·la són molt foscos: un director despòtic, un empresari corrupte, un periodista venjatiu... Quina és l’escletxa d’empatia que hi pot trobar el lector? 

— Tal com deia el Xavier Bosch, tots tenim un titular a cinc columnes que ens pot arruïnar la vida. Tothom té les seves pors, els seus neguits, algun mort a l’armari, alguna cosa que no li agradaria que se sabés. Cada personatge té aquesta doble cara. Això no impedeix que siguin molt bons professionals, gent d’èxit. La sergent ha patit un tràngol personal i va tatuada de dalt a baix per disfressar les seves cicatrius. El periodista té un passat que el corca perquè no sempre ha triomfat. A través de tot això reflecteixo que cal picar molta pedra i que la por del fracàs a vegades no la gestionem bé.

La gran majoria són personatges molt ambiciosos. A mesura que s'acosten a l'èxit, s'acosten al poder i a les temptacions de caure en la corrupció. Ser honest i poderós és contradictori?

— És difícil perquè al final el poder l'exerceixen uns pocs i qui més, qui menys, tothom el voldria exercir. Normalment, qui arriba a dalt és perquè té molta ambició. Aleshores no ho vol deixar escapar. Per què la gent es gasta una milionada en comunicació? Perquè vol tenir una bona premsa. Aquí hi ha la clau del paper dels mitjans, que han de salvaguardar la seva reputació i la promesa de comunicar coses veraces i correctes, sense dir mentides.

stats