Per què ens posa la pell de gallina i és tan misteriós el Cant de la Sibil·la? Per què ens suggestiona i ens emociona? Toca la fibra íntima de qui l’escolta, sigui creient o no. Ens fa intuir una espiritualitat atàvica, oracular i poètica. Una veu femenina, vinguda de temps immemorials, ens embolcalla en una nit màgica, la Nit de Nadal. "El jorn del judici parrà qui haurà fet servici". El missatge és senzill: porteu-vos bé, que la vostra vida sigui bona!

Però, qui era la Sibil·la? D’on sorgeix aquest acte teatral integrat dins el cristianisme popular que ha perviscut al llarg dels segles? La medievalista i cantant Laura de Castellet –ella mateixa és, des de fa anys, la Sibil·la de la Seu d’Urgell– acaba de publicar Sibil·la. Naixement, metamorfosi i supervivència d’una profecia cantada (Dalmau Editor), text alhora erudit i llegidor, una petita joia. Fruit d’una llarga recerca, condensa la saviesa de la seva autora, especialista en el paisatge sonor de la Catalunya medieval. En sap un niu de campanes, d’instruments antics -ella mateixa en fabrica- i de tota mena de cants i partitures.

Però anem a la Sibil·la, que ha perviscut com "una reminiscència de la litúrgia carolíngia" integrada a la missa del Gall, la vetlla en què se celebra el naixement de Jesús i que abans, en efecte, durava fins que sortia el sol i cantava el gall. Per distreure i impressionar el personal, s’havien de fer moltes coses. Una d’elles era el Cant de la Sibil·la, que l’Església va descartar de la litúrgia oficial al segle XVI (Concili de Trento), però que es va mantenir en alguns racons de la Mediterrània, com ara a l’Alguer i Mallorca, i al segle XX s’ha anat reintroduint en altres territoris de parla catalana. Avui és un fenomen que "depassa l’estricta musicologia, la filologia, el sentit teològic, l’estudi històric o la interpretació antropològica; és una realitat polièdrica que es resisteix a desaparèixer".

L’origen es remunta a fa 2.500 anys, amb les profetesses oraculars de la Grècia arcaica, dones que pronunciaven els seus vaticinis "traient escuma per la boca", diu Heràclit, que es mantenien verges i vivien primer en coves i amb el pas del temps en santuaris. Les primeres són les de Cumes, Delfos o la Creta minoica. Parlaven amb un llenguatge hermètic i poètic –d’aquí prové l’adjectiu sibil·lí– i en època clàssica es van identificar amb el culte a Apol·lo o Artemis. En el pas de la civilització grega a la romana, aquells auguris van ser recollits en compendis que l’historiador Lactanci, amic de l’emperador Constantí, primer a professar el cristianisme, va exposar com a senyals de la devastació del món un cop caigués l’Imperi Romà. Així enllacem amb la Sibil·la actual: Jesús ens havia de salvar de la destrucció a través dels conceptes de culpa, perdó i judici al final de la vida. I Constantí ens havia de salvar a la Terra. Religió i política feien tàndem.

L’antiga profecia apocalíptica pagana va agafar un sentit profundament i filosòficament cristià amb el bisbe Agustí d’Hipona (354-430), sant Agustí, que en fixà els versos. Quatre segles després, aviat és dit, en època de l’Imperi Carolingi, amb la introducció del cant gregorià promogut pel papa Gregori Magne, passa a ser cantada i, provinent de França, al principi del segle IX ja tenim la seva màgia a la Seu d’Urgell i a Tarragona. A la segona meitat del segle X s’ha convertit en un cant de la vetlla de Nadal, com consta en documentació del monestir de Ripoll.

En aquesta penetració hi ha també un factor religiós i polític. El bisbe d’Urgell, l’intel·lectual Feliu, professava l’adopcionisme (Jesús era fill terrenal i adoptiu de Déu, no pas divinitat en si mateix), cosa que qüestionava la unitat religiosa i política que volia Carlemany, que no per casualitat es va fer coronar emperador a Roma l’any 800, just dos mesos després d’haver empresonat Feliu a Lió. És en aquest context que la Sibil·la d’arrel agustiniana antiherètica va ser introduïda a l’actual Catalunya i aviat va obtenir una popularitat inesperada. I així fins avui, en què connecta amb les incerteses d’un món actual tan inestable com el de la caiguda de l’Imperi Romà, i quan no sabem si serveix per recuperar feligresos o si s’està secularitzant.