El primer capítol, en realitat una sola escena, de Gent en el temps, la novel·la que Massimo Bontempelli (Como, 1878–Roma, 1960) va publicar el 1937, és impressionant. Una dona ja gran, una matriarca “totpoderosa”, “prepotent” i presumiblement tirànica a qui tothom anomena la Gran Vella —el nom fa la dona, en aquest cas—, és al llit a punt de morir. Ella ho sap i no tan sols no la preocupa el desenllaç imminent sinó que l’espera. Més conforme que resignada, sap que s’ha de morir i està preparada. Per això no necessita ni el metge que té al costat per curar-la, ni el notari que s’ofereix per concretar el testament, ni el sacerdot que vol donar-li el viàtic. La Gran Vella ho ha disposat tot i ja només li queda una última cosa: anunciar als seus familiars —el fill, la nora i les dues netes petites— que cap d’ells “no morirà vell”. La profecia de la predifunta causa estupor i pànic.

Considerat el pare del realisme màgic italià, una etiqueta que normalment associem als portentosos narradors llatinoamericans (García Márquez, Cortázar, Rulfo, Carpentier...) però que també val per descriure les literatures precioses i estranyes d’un Buzzati o d’un Calvino, Massimo Bontempelli demostra ser tot un mestre construint un argument que es desplega d’una manera implacable, però mai rutinàriament previsible. Per ser exactes, hauríem de dir que es desplega amb una previsibilitat plena de matisos, més significativa com més avança. Perquè la profecia de la Gran Vella, en efecte, es va complint, i a més ho fa seguint unes pautes, uns ritmes, alhora misteriosos i evidents. Llàstima que al tram final tot plegat decaigui: a la novel·la li hauria convingut més brevetat i més concentració dramàtica, és a dir, menys personatges i menys subtrames.

Sigui com sigui, Bontempelli és habilíssim dosificant el suspens: el lector endevina què passarà, però la manera com tot passa l’atrapa i l’estira. També és molt destre interferint una novel·la de personatges i ambients realistes amb un fet prodigiós o pertorbadorament sobrenatural, i aconseguint en tot moment que es mantingui l’equilibri entre la familiaritat i l’estranyesa, entre el que és normal i el que és impossible. El que fa de Gent en el temps una novel·la notable, però, no és la raresa imaginativa de l’argument, sinó l’ús que l’autor hi fa del llenguatge i la complexitat i la precisió amb què explora i diu allò de més profund i atàvic —la por de morir, les ganes de viure, el terror de no ser amo del propi destí, les mesquineses i els afectes que afloren quan estem desesperats, la qüestió de què fem amb el temps de vida que ens és donat— que caracteritza la condició humana.

Com resumeix Bontempelli l’estat de xoc en què queden els que són amb la Gran Vella quan mor? Dient-nos això sobre com sortiren de l’habitació de la morta: “D’aquelles set persones, petits i grans, cap no es podrà recordar mai de com va sortir d’allí”. I, també, així expressa la incomoditat de dos adúlters, a punt de cometre un acte que saben que no procedeix: “Una nosa gelada els va envoltar”. La traducció de Fina Figuerola i Garreta ajuda a apreciar aquest clàssic inquietant de la literatura italiana moderna.