ValènciaRafa Lahuerta (València, 1971) es va convertir en un fenomen literari amb la novel·la Noruega, (Drassana, 2020), un cant a la ciutat de València prèvia al turisme de masses. Fins i tot Pedro Sánchez en va recomanar la lectura. Ara, Lahuerta, personatge esquiu que està còmode en l’anonimat i no té ni smartphone, hi torna amb un llibre on, ara sí, el veritable protagonista és ell mateix: La promesa dels divendres (Drassana, 2024)

D’alguna manera, La promesa dels divendres és producte de Noruega, de l’impacte que la novel·la va tenir en la teva vida. Com t’ha canviat la vida?

— Realment la meua vida no ha canviat gens, continue en el mateix treball i fent les mateixes coses. Sí que ha tingut un impacte en la meua percepció de l’escriptura i, de sobte, a mi que m’agrada molt gaudir de la intel·ligència dels altres, m’ha permès conèixer gent i tenir unes converses que d’una altra manera no hagués tingut. Jo no deixe de ser un botiguer, un comerciant.

On treballes?

— Jo treballe en una papereria. I clar, ara de sobte estic ací parlant amb tu, o quedes a dinar amb Ferran Torrent. És un canvi radical.

A La promesa dels divendres dius que tu esperaves tenir 300 o 400 lectors amb Noruega i has venut 18.000 exemplars en valencià i 5.000 més en castellà.

— A veure, era el previsible. La meua por era que la gent de Drassana perdera diners. Ningú pensava que passaria el que va passar.

En quin moment te n’adones que no seran 300 o 400 lectors sinó molts més?

— Quan comença a ser tema de conversa i em criden els mitjans. Ahí detecte que està passant alguna cosa. Tot i que jo, amb prevenció, ja no estava a les xarxes, i això em va permetre posar una barrera, perquè el que no volia és que m’afectara en la vida quotidiana, no canviar la meua rutina. Igual sóc un gilipolles, però no volia convertir-me en més gilipolles. Volia tindre el control de la situació. És que jo tinc una vida que m’agrada, no necessite més. Per això havia de blindar-me.

En algun moment et planteges que no escriuràs res més després de Noruega?

— Sí. Però en eixe moment vaig començar un projecte una mica destarifat però que personalment em va vindre molt bé, que era anar cada dia a un carrer de la ciutat per ordre alfabètic i fabular. I això em va permetre eixir-me’n del soroll que estava generant Noruega i alhora de sobte vaig començar a filar històries. Després pugí a Barcelona a la Setmana del Llibre i em va passar una cosa molt colpidora a nivell personal. Després La promesa dels divendres naix quan me criden per telèfon per dir-me que un amic ha mort. I ahí comença a eixir tot. En principi no ho veig com un llibre, sinó com una confessió personal, com una espècie de vòmit, d’expiació.

Noruega és la novel·la i La promesa dels divendres és l’explicació de qui és l’escriptor de Noruega? Qui és Rafa Lahuerta?

— Rafa Lahuerta és La promesa dels divendres, efectivament. Fonamentalment perquè són els anys que em marquen. Jo era un xic de barri com tants altres, futboler, desclassat, provinent d’una família sense ideologia, sense religió, sense biblioteca, els meus pares eren gent treballadora que havien tingut l’objectiu de tenir el seu propi forn i ho havien aconseguit. I jo era eixe, probablement un futur votant de Vox.

La literatura és la que et rescata d’aquest destí?

— Indubtablement. Sense la literatura jo hagués pogut ser això, un futur votant de Vox. La literatura és la salvació i la sanació. Soc el claríssim exemple que la literatura transforma les persones. I per això soc conscient que als poders no els interessa la literatura, perquè el seu poder transformador és únic. La literatura és l’eina que més llibertat et permet, perquè ningú sap realment què és el que estàs llegint. I la teua trajectòria literària és sempre única i intransferible. Ara saben les cançons que escoltes, les pel·lícules que compres, però ningú sap el que estàs llegint. És un espai de llibertat absoluta. Ningú sap per què les meues lectures passen de Blasco Ibáñez a Albert Camus, de Camus a Josep Pla, de Pla a Joan Fuster.

En el teu cas a més és un recorregut que fas al marge de l’acadèmia.

— Clar, perquè jo deixe d’estudiar realment en COU perquè després em matricule en Relacions Laborals però no vaig a classe i m’ho deixe. Jo soc producte del caos, d’anar a la meua, d’una passió absoluta pels llibres que em dona pau, que m’obri la consciència.

Però comences a publicar tard.

— És que em feia molta vergonya. Jo havia publicat cosetes de futbol, i quan comence a escriure una cosa més personal i amb voluntat literària com La balada del bar Torino és justament l’estiu que uns amics funden Drassana. Però allí és quan comence a donar-li cos a Noruega.

Entremig hi ha un canvi de llengua, perquè La balada del bar Torino és en castellà.

— És que jo comence Noruega en castellà. Jo havia escrit en valencià molta poesia, molt dolenta, il·legible i lamentable, uns papers que afortunadament vaig cremar un dia de gran lucidesa. Escrivia en valencià els butlletins del Gol Gran (grada d’animació del València CF), i hi tenia una relació de normalitat. Ara bé, sí que estava cansat del conflicte. I com que soc una persona que no li agraden els conflictes, hi hagué un moment que em vaig decantar pel castellà. Però amb Noruega els editors m’ho van plantejar i, un poc per amistat vaig dir: me pareix bé. Al final pensava que estava fent una cosa entre amics, quasi familiar. Fins i tot em donaren un premi.

Hi has trobat la teva veu literària?

— No ho saps mai. Realment et fan escriptor els lectors. Ells decideixen: tu eres escriptor. I això ho he comprès ara.

I tu ja et sents escriptor?

— Sí. Si diguera que no, estaria pecant de falsa modèstia. Abans no m'hi veia, però ara sí. I no passa res per dir-ho. Els lectors han decidit que soc escriptor. Ara bé, si publicaré molt o poc, això ja no ho sé.

La clau del teu èxit és la connexió amb una generació de valencians que no havien vist la seva ciutat reflectida en la literatura?

— És una de les raons. Però vaig tindre sort. La pandèmia em va vindre bé, perquè de sobte la gent estava a casa llegint. I el meu llibre arriba en eixe moment, genera una conversa pública, amb partidaris i detractors, i això la col·loca a l’aparador. De vegades hi ha llibres excel·lents que no tenen aquesta sort. Per a un desconegut com jo, que de sobte tota la intel·ligència del país parle d’eixa novel·la, és un impacte. I he après més de les crítiques que de les lloances.

Fins i tot Pedro Sánchez va recomanar Noruega.

— Recorde aquell dia perfectament perquè era el dia de la final de Copa entre el València i el Betis.

Però com va anar allò?

— Doncs no en tinc ni idea.

El que et fa especial en el món de la literatura catalana és aquesta condició teva de perifèric? Escrius des de València, vens de classe baixa i no pertanys al món cultural valencianista i fusterià...

— Jo crec que li he donat normalitat a la literatura en valencià. Soc la prova que qualsevol pot escriure en valencià, és una decisió ètica. Per a mi és la llengua de mon pare. De la mateixa manera que si vull escriure en castellà tampoc és un problema.

La teua història personal també resumeix la història sociolingüística del país. Ton pare parla valencià, però amb tu no.

— Sí, i ma mare tampoc perquè era de fora. La meua vida familiar era en castellà. Però fixa’t que una cosa que em va impressionar molt és que quan mon pare estava a l’hospital al final dels seus dies només parlava en valencià. Això em va fer molt conscient, vaig començar a estirar del fil i vaig descobrir que els meus avis no sabien parlar castellà. O siga que en dues generacions s’havia perdut la llengua. Jo soc l’únic cosí de tota la família que parla valencià. És una cosa molt trista. Per això quan estos em digueren "Rafa, per què no ho fas en valencià?", vaig dir: doncs mira, sí. Crec que estic capacitat per a fer-ho.

"Cada vegada que he d’eixir de València em sent desubicat. No és localisme. No és xovinisme. És pitjor encara: és dependència", escrius a La promesa dels divendres.

— En el fons el que hi ha és una voluntat d’arrelament. Soc una persona fortament desarrelada per les meues circumstàncies familiars. I la ciutat sempre hi ha estat, sempre ha sigut com un matalàs. Té un efecte terapèutic, analgèsic. El que jo descric tampoc és la València dels 80, és el meu particular espai mític. També he tingut la sort que València està poc novel·lada.

En aquest espai mític València és una ciutat fluvial, marcada pel riu Túria. Hi has pensat, arran de la DANA?

— Sempre dic que València és allò que passa entre riuada i riuada. I dissortadament ha tornat a passar. La DANA és un abans i un després com ho va ser la riuada del 57. Però ningú s’enrecorda de la riuada del 49, que va ser devastadora, hi va haver 81 morts, però com que eren persones que vivien al llit del Túria, marginals, perdedors de la guerra... Aquesta és una de les històries que estic treballant. Quan vaig fer la PSS [Prestació Social Substitutòria del servei militar] a l’hospital de la Malvarosa vaig cuidar una dona que havia sobreviscut a la riuada del 49. I en l’hospital ningú sabia que parlava d’eixa riuada, pensaven que era la del 57.

Les elits valencianes han tornat a fallar amb la DANA?

— Les elits valencianes van ser massacrades. A Catalunya i el País Basc hi ha una burgesia que en principi ajuda Franco però que després es desmarquen i fan valer el seu component català i basc. Ací no va passar. I no podem demanar a les classes populars que organitzen la societat o que generen pensament crític o una literatura. Ens vam trobar amb un burgesia enriquida gràcies a l’especulació i les connivències amb el règim, sense una mirada pròpia sobre el país. I, clar, era molt difícil que gent com mon pare poguera entendre Fuster. I mon pare era un valencianista de soca-rel. La gran pena que tinc és que mon pare es va morir sense entendre Fuster.

Aquest valencianisme popular de ton pare encara es pot trobar en llocs com Mestalla?

— Clar. Mestalla era un camp on al principi es barrejava la senyera tricolor amb la sense blau. Jo he vist fotos de mon pare amb el braçalet de la falla amb les quatre barres sense blau. I la seua primera senyera era amb blau per un costat però per l’altre no. Jo soc fill d’això, també. No em considere un fusterià estricte, però per a mi és una figura cabdal i un escriptor imprescindible.

La teva relació amb el futbol ha canviat des que eres un ultra de jove?

— Jo era un fanàtic, fins al punt que si ens havíem de pegar ens pegàvem. Jo estava en el nucli dur dels Yomus a finals dels 80, era el que duia el megàfon i iniciava els càntics. Fins que vaig comprendre que aquell no era el meu lloc. I amb això estic amb Fuster quan diu que cal defensar el dret a canviar d’opinió, perquè és el primer que et negaran els teus enemics. Les contradiccions ens fan créixer.