Com en el cas de Barcelona, també als escriptors valencians els assalta intermitentment la imperiosa necessitat de conquistar “la gran novel·la” sobre València. La ciutat com a escenari definitiu, com a paradís irretornable, com a amant esquiva. Probablement la gràcia d’aquest projecte és l’estricta impossibilitat de materialitzar-se, per això ens fa somiar tant. És un fet, però, que després de culminar Noruega venen ganes d’afirmar que, si hi ha cap “gran novel·la” urbana valenciana, podria ser aquesta.

Partint d’un axioma ineludible (“Sempre s’escriu ficció en defensa pròpia”), Rafa Lahuerta ha traçat, en aquest llibre, les coordenades evanescents d’una ciutat d’on no es pot fugir, però on tampoc es pot viure. El títol –un gran títol– ja ho diu tot: la ciutat hi és, però desplaçada. Els pares del narrador tenen una botiga on venen “Salmón de Noruega”. L’amo, per al veïnat, és “el noruego”. Aquest nucli familiar –el pare reservat, la mare metòdica, la germana brillant– és l’origen de tot: aviat desapareixeran tots de l’escena i l’únic supervivent –el narrador– es troba amb vint-i-pocs anys amb un horitzó vital al davant de nihilisme rendista. El que segueix és la crònica d’aquells anys –dels 80 ençà–, de les borratxeres, de les dones, de les amistats impossibles, tot ubicat al moll de l’os de la València clàssica (el que ara anomenem “centre històric”). Fora d’aquests límits, hi ha fronteres físiques –les Grans Vies, el riu–, però, sobretot, morals.

Un estil elèctric i espasmòdic

És així com Lahuerta construeix la seua Bildungsroman amb un text ple d’incorreccions lingüístiques, és a dir, perfectament adequat a la història que conta. Els pronoms adverbials només hi són pures fantasies acadèmiques, però, en canvi, la narració està farcida de metàfores insòlites: “En silenci, ma mare guardava els cupons de la desgràcia en una còmoda inexpugnable de la consciència”; “En el replà, a les fosques, deixí caure les paraules fins que es feren miques a l’estómac”. Un estil elèctric, espasmòdic, informa un relat amb síndrome d’abstinència antiretòric, una mena de Càntic dels càntics sense cap mena de mística, una novel·la de novel·les on la conclusió inapel·lable és que “un home lúcid no pot escriure ficció”.

El que hi haja d’autobiogràfic en la seua primera novel·la, Lahuerta ho sap. Com en l’Estellés del Llibre de meravelles (la gran novel·la en vers de València), ací rau un intens homenatge a uns carrers i a uns antres de perdició on assajar la teoria de la vida. Conclusió: “Ser lúcid tothora, això o la bondat”. Lahuerta ha triat la maldat. I amb això, la felicitat completa dels seus lectors.