La notícia que la literatura desapareixeria del currículum d’una part de l’ensenyament secundari va durar solament tres dies: la reacció, previsible, del col·lectiu d’ensenyants del país en sentit ampli, ha posat les coses en un lloc raonable.
És molt interessant, tanmateix, veure de quina manera els mitjans de comunicació van reaccionar a les estadístiques del baix nivell de coneixement de les matemàtiques també a l’educació secundària, si es compara amb l’informe PISA, ara fa uns quants mesos, que va diagnosticar una pèssima capacitat de comprensió lectora —això s’assembla molt a l’analfabetisme funcional— dels nostres estudiants més joves.
Una idea molt pervertida del que ha de ser l’educació —conseqüència de la sobrevaloració del paradigma tècnic i científic al món contemporani— sembla haver establert que l’ESO i el batxillerat han de formar persones capaces de desempallegar-se en les activitats socialment més ben considerades, que, sens dubte, són les activitats vinculades a aquests dos àmbits, cada cop més pròxims entre si: la ciència i la tècnica. Afegim-hi el fet, verament paorós, que ara també ensenyen als nois i les noies, al batxillerat, a ser capaços de portar bé un negoci, que és allò que tradicionalment, i també equivocadament, s’aconseguia estudiant dret, útil suposadament per a qualsevol cosa. L’empremta neoliberal d’aquest plantejament sembla indubtable.
És una cosa òbvia que les matemàtiques són una eina de primera categoria per a quasi tot: des del recompte acurat del canvi que et tornen quan has pagat una consumició fins a la construcció d’un programa informàtic o una màquina d’intel·ligència artificial. (Fixeu-vos en la paradoxa: es necessita molta intel·ligència natural per fer una màquina que us estalviarà de fer-la servir).
Però la literatura —com la història, la filosofia o la geografia humana— són imprescindibles per situar-se no solament en la complexitat del món i la societat, sinó, més encara, dins de si mateix: és allò que abans se’n deia “tenir el cap ben moblat”. Les matemàtiques són admirables per la seva exactitud, però les lletres ho són igualment, o més, justament per la seva inexactitud. No tot al món és exacte; i per entendre les seves ambigüitats, vagareigs, dialèctiques, contradiccions i equívocs, l’eina més eficaç serà sempre el llenguatge pròpiament dit i totes les coses que n’estan fetes.
