BarcelonaLa pruïja nacionalista derivada de la Renaixença va generar un moviment de solidaritat entre intel·lectuals castellans i catalans que va donar molts fruits: no tots els que potser s’anhelaven, però sí una colla. Des del 1888 fins al 1984, ja en plena transició democràtica, van produir-se diversos contactes i trobades entre uns i altres, començant per l’intercanvi epistolar entre Marcelino Menéndez y Pelayo i Antoni Rubió i Lluch. Menéndez no tenia res en contra de la llengua o la literatura catalanes, i en va preuar molts fruits. Va haver-hi un contacte igualment fructífer entre Joan Maragall i Miguel de Unamuno i Francisco Giner de los Ríos, facilitats pel fet que Maragall, al seu torn, no mostrava cap animadversió radical envers Espanya. Les dues cultures, la catalana i la castellana, van assolir un cert acord de respecte mutu a la Universitat Autònoma de Barcelona als anys de la Segona República.

I després, en ple franquisme, un reguitzell d’homes de lletres i intel·lectuals castellans i catalans es van trobar a Segòvia, Salamanca i Sant Jaume de Compostel·la, als anys 1950, sempre amb la intenció de bastir ponts entre les dues cultures i facilitar que tant l’ensenyament del català com l’edició de llibres en la nostra llengua avancessin almenys una mica: és millor que res. Per part castellana, van ser presents a totes o alguna d’aquestes trobades homes que havien sigut de filiació falangista i potser ja no ho eren, però que, en qualsevol cas, estaven disposats a facilitar un diàleg, per tímid que fos, entre Catalunya i el règim franquista. Dionisio Ridruejo i Carles Riba van ser els dos assistents més assenyalats en aquestes trobades. Per torns, no hi van faltar Enrique Tierno Galván, José Luis López Aranguren, Pedro Laín Entralgo, Juan Manuel Caballero Bonald, Julián Marías i José Antonio Maravall, d’una banda; i Joan Triadú, J.M. Castellet, Joan Oliver, els Manent, Antoni Badia i Margarit, Antoni Comas, Víctor Hurtado, Joan Raventós, Ernest Lluch i Maurici Serrahima, de l'altra.

Sumant-los tots, va haver-hi fins i tot un acord per considerar Catalunya una nació i per impulsar, això sense cap èxit, la idea d’un estat com a federació de nacions. El problema que sempre es va manifestar residia en una observació molt freqüent: Catalunya posseïa una forta tradició federalista –també una forta tradició separatista, que és la que va acabar imposant-se al temps de l’anomenat Procés–, però aquesta tradició no posseïa cap equivalent a la resta de les terres d’Espanya. Per això continua viu el dilema entre separar-se del tot o avenir-se sota un règim federal: ve de lluny.