Barcelona"El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moïment general d'idees del món civilisat", comença l'article La independència de Catalunya, que Joan Maragall (1860-1911) va escriure el 1897, quan ja feia cinc anys que col·laborava al Diario de Barcelona, i que va restar inèdit fins dècades després de la mort del poeta. L'autor de La vaca cega sonava encara més contundent una mica més endavant del mateix text: "Hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta".

Aquest i 400 articles més, a banda de pròlegs i discursos integren les gairebé 3.000 pàgines, repartides en tres volums, de la prosa de l'autor barceloní. El projecte d'aquestes noves obres completes de Maragall –n'hi ha hagut quatre d'anteriors– va començar el 2004. "En Lluís Quintana, director de l'obra completa, i l'Ignasi Moreta, un dels seus col·laboradors més estrets, han aconseguit fer una cosa que té molt de mèrit: optar pel rigor filològic i per una edició llegidora, que va sempre a favor del lector", comenta Jordi Cornudella, d'Edicions 62. "La figura del Maragall periodista ha quedat diluïda en el temps i no la tenim prou ben assumida en l’imaginari col·lectiu –continua–. Va ser un gran intel·lectual del seu temps i un dels grans periodistes literaris del país. Sense ell és molt difícil d’explicar el tombant del segle XIX al XX. Va ser el primer escriptor català que va tenir un gruix important de lectors que el seguia. Molts dels seus textos sobten per la vigència que tenen, d’una banda, perquè hi ha factors històrics que coincideixen amb els d'ara, però no solament això, sinó per l’honestedat intel·lectual amb què l'autor s’enfronta als fets i pensa la política en termes ètics".

Un articulista vigilat

"La paraula de Maragall va estar sempre vigilada i controlada –afegeix Ignasi Moreta–. D'ell ens ha quedat l'estampa de l'home burgès, espòs devot i pare de tretze fills, però alguns dels articles trenquen aquests tòpics, tant pel que fa al seu posicionament en relació amb la crisi de Cuba de 1898 com en fets com la Setmana Tràgica [1909] o també en temes religiosos". "Tot i escriure en un diari conservador com Diario de Barcelona, Maragall no estava sotmès a les pressions brutals de la premsa madrilenya –comenta Lluís Quintana–. La imatge que dona d'Espanya es va transformant. Primer comparteix la visió regionalista del director, Joan Mañé i Flaquer, però quan surt el projecte catalanista s'hi mostra a favor, encara que Mañé el titlli d'ingenu. A partir d'un cert moment s'interessa també pel projecte iberista, amb la idea que hi hagi una integració dels diferents pobles en una unitat federal".

El 1902, Maragall va ser processat per l'article La patria nueva. Set anys després, el desenllaç de la Setmana Tràgica el va empènyer a escriure un article com La ciutat del perdó, en què demanava que no s'executés el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat d'haver instigat els fets. "Perdó pels condemnats a Barcelona! Caritat per tots!", clamava. L'article va ser enviat a La veu de Catalunya, però el seu director del moment, Enric Prat de la Riba, va declinar publicar-lo després d'haver arribat a un acord amb el govern d'Antonio Maura.