HE LLEGIT NO SÉ ON

L’únic animal que se suïcida

"Si és cert que llegir augmenta la capacitat d'empatia, sembla que escriure en destrueix una mica", adverteix Sigrid Nunez

Sigrid Nunez, autora de 'L'amic' / D. ROZENBLYMUM Zoom

Sobre l’amistat, sobre la pèrdua, sobre el sentit de la vida i de l’escriptura

L’únic animal que se suïcida és també l’únic animal que plora. Les llàgrimes dels cérvols, dels elefants, dels gossos o dels gats sembla que són llàgrimes de tensió, no pas d’emoció. L’únic animal que se suïcida és també l’únic animal que escriu. “M’estimaria més que la meva vida fos una nouvelle ”, va dir una vegada l’amic de la narradora del magnífic llibre L’amic, de Sigrid Nunez (Nova York, 1951), publicat per Navona en català, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa, i per Anagrama en castellà, traduït per Mercedes Cebrián. Al cap d’un temps l’amic en qüestió va evitar que la seva vida es convertís en una novel·la de les que pesen. Com la majoria de suïcides, no va deixar cap nota de suïcidi. “No he entès mai per què se’n diu nota -observa la seva amiga i deixebla-. També n’hi deu haver que no la fan tan curta”.

L’únic personatge de L’amic que té nom propi és Apollo, el gos que s’ha quedat orfe d’amo i que passa a conviure amb la narradora del relat en un pis d’un edifici de Manhattan on està prohibit tenir-hi gossos. El llibre -mig novel·la mig assaig- va de l’amistat, del lligam que s’estableix entre persones i animals, del dolor per la pèrdua. I del sentit de l’escriptura, perquè la narradora és escriptora i professora d’escriptura creativa. Aquesta dona, claríssim alter ego de l’autora, s’adreça a l’amic mort per insistir en debats recurrents del gremi literari com el perquè de l’afany de publicació. Al finat, per exemple, li agradava citar l’escriptora Flannery O’Connor, quan deia que només qui té un do hauria d’escriure per al consum públic. “Però que estrany és trobar algú que cregui que el que escriu s’ha de mantenir en privat -apunta l’amiga-. I que habitual trobar-ne d’altres que creuen que el que escriuen no només pot esdevenir de consum públic, sinó que els hauria de garantir la fama”.

L’amic que dona títol al llibre de Nunez solia lamentar que avui qualsevol persona mínimament alfabetitzada es vegi amb cor d’escriure i de publicar. Creia que l’auge de l’autopublicació era una catàstrofe: la mort de la literatura. La narradora recorda que aquests laments no són tan nous com podríem suposar. El crític francès Charles-Augustin Sainte-Beuve ja va dir això el 1839: “Escriure i que et publiquin alguna cosa és cada cop menys especial. Per què no jo, també?, es pregunta tothom”.

Quan un escriptor sobresurt, massa gent intenta fer-lo caure

Un alumne de la narradora l’acusa de voler espantar els alumnes fent veure que escriure és molt més difícil del que realment és. Ella li pregunta per quins set sous hauria de voler espantar ningú. L’alumne ho troba evident: perquè el pastís no és prou gran per a tothom. Potser val la pena recordar que l’escena té lloc als Estats Units i que es refereixen al mercat anglosaxó: és a dir, el pastís és insuficient fins i tot quan s’escriu en anglès. Els lectors potencials són més però els autors potencials també.

Quan no hi ha pastís per a tots els comensals, passa el que passa. “M’he fixat que cada vegada que un escriptor triomfa de veritat hi ha molta energia dedicada a tornar-lo a fer caure”, diu una amiga a l’amiga de l’autor suïcida. Aquesta segona amiga, que havia publicat uns quants contes en revistes de prestigi, finalment es va rendir i va deixar d’escriure.

Les coses s’escriuen amb l’esperança de poder-les controlar, escriu la narradora. I amb l’esperança de no oblidar-les. Però hi ha el risc que passi el contrari: el risc de perdre el record de l’experiència i substituir-lo pel record del que en vas escriure.“Escrivint sobre algú que has perdut-o fins i tot parlant-ne massa- pot molt ben ser que l’estiguis enterrant per sempre”.

El gos Apollo, que acaba agafant el relleu de l’amic mort, té més humanitat que molts escriptors, que moltes persones. I sap sense preguntar-s’ho que el sentit de la vida és viure.