HE LLEGIT NO SÉ ON

De tu sí que no m’ho esperava

De tu sí que no m’ho esperava / PERE TORDERA Zoom

La mort és el gran tema, però n’hi ha un altre que deunidó

Ho afirma al Twitter l’escriptor i periodista cultural Milo J. Krmpotic: “Així a la literatura com a la vida, hi ha un únic tema: la mort. Que sembli haver-n’hi tants d’altres és una mera demostració de la nostra capacitat meravellosa per dissimular”. Hi reacciono amb un “amén” que em surt de l’ànima. Perquè sí, ja hi podem pujar de peus: la mort és el gran tema i la resta són maniobres de distracció. La mort és el tema que ho invalida tot, per això en fugim i juguem a fer veure que no existeix, que no va amb nosaltres, que només es moren els altres. “El remei de la gent vulgar és no pensar-hi”, deia Montaigne.

Hi ha un segon tema, però, que amoïna els mortals i que és gairebé tan potent, universal i literàriament fructífer com el de la mort. La traïció. Un concepte que, de fet, també està present quan ens morim: la vida mateixa ens acaba traint, abandonant-nos. Tant que l’havíem estimat. Ho llegeixo a L’amic retrobat, de Fred Uhlman: “La mort soscava la nostra confiança en la vida fent-nos veure que, a la fi, tot és igual de fútil davant l’obscuritat final”. La mort d’un ésser estimat és una ganivetada i un toc d’alerta: entenem llavors que la vida no és de fiar.

Només et pot trair algú amb qui tenies una relació rica i plena

El dramaturg Tennessee Williams tenia clar quina és l’única defensa possible contra la traïció: desconfiar sempre els uns dels altres. No ens pot trair algú en qui no hem confiat mai, algú de qui no n’esperem res. Però no sé si és més trist exposar-te a ser traït o passar pel món de puntetes, sense teixir lleialtats, no sigui que te la fotin.

“Trair és dissoldre allò que enganxa les relacions humanes denses”, sosté el filòsof israelià Avishai Margalit a l’assaig De la traïció, publicat per Arcàdia. L’autor es pregunta d’entrada si ha triat un tema prou adequat per a la filosofia, tenint en compte que l’art sol ser un mitjà millor per descriure la traïció. Dos exemples: l’obra Traïció de Harold Pinter o determinades pàgines de John Le Carré. Margalit sosté que la traïció està relacionada amb l’ètica, no pas amb la moral, perquè només es traeixen les relacions denses. O sigui plenes, o sigui consistents, o sigui fortes. O sigui: aparentment a prova de traïcions.

La traïció, ens diu Avishai Margalit, consta de dos elements. “El primer és el mal i el greuge cap a la víctima. Però no n’hi ha prou de perjudicar l’interès o ferir greument els sentiments de la víctima perquè es pugui considerar que això és traïció. Perquè hi hagi traïció, el mal i el perjudici han de tenir lloc entre persones que suposadament mantenen una relació densa. El que converteix l’acte en traïció és el perjudici que causa a la relació”.

La diferència entre ser lleial al govern i ser lleial al poble

Llegeixo De la traïció en plena campanya electoral. La campanya més trista que he viscut, amb gent de pau a la presó. Diu Margalit que els traïdors polítics se solen autojustificar veient-se a si mateixos com individus que afronten un dilema moral: “El dilema té a veure amb un conflicte de lleialtats: optar per una cosa comporta trair l’altra”. Molts traïdors polítics, observa el filòsof, distingeixen entre ser lleial al govern, una actitud rebutjable, i ser lleial al poble, una actitud desitjable.

De la traïció té un estil planer i està amanit amb anècdotes particulars. “La traïció demana concreció”, apunta l’autor. Cert. Mentre el llegeixo, no em puc estar de repassar episodis de la meva biografia, amb noms i cognoms. Margalit ho veu així: “Si és veritat que tothom ha experimentat la traïció des de tots dos costats, traint i sent traït, això no redueix la vergonya del fet de trair ni alleuja el dolor de ser traït”.