HE LLEGIT NO SÉ ON

La tristesa calça sabatots de plom

La tristesa calça sabatots de plom / EAMONN M. MC CORMACK / GETTY IMAGES Zoom

L’any després de l’any que va morir la mare de la George

El calendari m’empeny a rellegir de nou Com ser-ho alhora, un llibre enlluernador de l’escriptora escocesa Ali Smith publicat per Raig Verd i traduït magistralment per Dolors Udina. Ja l’havia llegit i rellegit (és gairebé impossible no rellegir-lo, tan bon punt l’acabes) la meva jo d’abans, la que reia i sentia i gosava formular desitjos d’any nou. L’exemplar de la novel·la que tinc a casa (se’n van imprimir amb dos ordres diferents per condicionar-ne l’experiència lectora, d’aquí la necessitat immediata de rellegir-la en l’ordre invers) arrenca justament una vigília de Cap d’Any passada la mitjanit, “que vol dir que és l’any després de l’any que va morir la mare de la George”. Dit d’una altra manera: “Aquest seria el primer any que la seva mare no vivia des de l’any que havia nascut. Això és tan evident que és estúpid fins i tot pensar-hi i, tanmateix, és tan terrible que no pots no pensar-hi”.

La George dedica els primers minuts del nou any a buscar la lletra d’una vella cançó. La George d’abans que morís la seva mare adverteix que la lletra és dolenta però almenys no hi ha cap falta d’ortografia. La George de després diu que li importa un rave si hi ha faltes o no. Li importa un rave tot, de fet. Quan algú li pregunta com se sent, respon: “Estic bé perquè em sembla que no sento”. I així va empenyent els minuts i les hores, sense entendre que hi hagi un anunci a la tele amb plàtans dansaires que es pelen sols i bosses de te que ballen, i que la seva mare no pugui veure mai aquest anunci. Perquè la mare de la George “ha desaparegut de la faç de la terra, o més aviat s’hi ha integrat”.

I ella, la filla que l’ha sobreviscut, decideix que cada dia des del primer dia del primer any en què la seva mare no viurà, ballarà en honor de la progenitora morta. “L’únic problema és que haurà de fer la llista de les cançons sobre la marxa i que escoltar cançons és una de les coses que ja no pot fer sense que li entri una mena de tristor que li provoca un mal espantós al pit”.

Un llibre que trenca normes i esquerda la roda del temps

L’únic problema, quan el món s’omple d’absència, és que hi hagi tantes coses que no puguis fer sense que t’ataquin la tristor i el mal espantós al pit. I sí, la forma com s’endreça una història ens pot dur a repensar-la i el temps és una invenció, com insisteix una amiga meva, però la mort és per sempre per sempre per sempre, i això no ho capgira -malgrat que ho intenta- ni un llibre esplèndid amb dues entrades i dues sortides. Com ser-ho alhora és una petita joia d’escriptura trencadora que recomano a tothom excepte a una filòloga que conec virtualment i que es pren la gramàtica com un dogma que hem d’obeir en qualsevol cas. Que se n’abstingui, aquesta bona dona. Tot això que es perdrà.

Ha entrat la mort per la finestra i no s’han fos les bombetes

“És hivern, avui, als carrerons de l’ànima. I la tristesa no té peus menuts, ni va descalça: duu sabatots de plom que s’enfonsen al fang i m’empresonen”. Són paraules de Sònia Moll recollides en un altre llibre preciós, Creixen malgrat tot les tulipes (Viena).

La Sònia troba paraules fins i tot quan la mort arriba sense trucar a la porta i llisca per la finestra entreoberta: “Ha entrat la mort al rebedor de casa, i no ha marcit les flors. Tampoc no s’ha espatllat la rentadora, ni s’han fos les bombetes, ni s’han quedat dringant les copes al prestatge. S’ha presentat la mort i no quedaven ja ni cordes fluixes ni passes vacil·lants amb pànic de l’abisme”. La mort es cola per la finestra i l’autora -m’enamora tant la prosa poètica de Sònia Moll- s’arrecera a l’ombra de la vida.