La primera tesi doctoral sobre Manuel Vázquez Montalbán (MVM) la va escriure Mari Paz Balibrea. El comissari del primer congrés internacional sobre MVM va ser Quim Aranda. Els dos experts van acabar sent parella. El dia que es van casar, MVM va assistir a la cerimònia i els va regalar un pernil de Semon. El triangle amorós quedava així segellat per a l’eternitat. Quan anys després, el 2003 (aquest 18 d’octubre en farà vint-i-un), el creador de Pepe Carvalho va morir a Bangkok d’una aturada cardíaca, el Quim es va passar «una setmana plorant-lo, frase que és literalment certa».
MVM, a qui havia conegut el 1984, quan el Quim tot just era un estudiant d’història, és una ombra allargada en la vida del corresponsal de l’ARA a Londres, experiència de la qual ara deixa constància en un llibre, D’una hora lluny (Folch & Folch), en el qual també senyoregen altres referents (Raimon, Graham Green, Woody Allen, Bruce Springsteen, John le Carré...), però sobretot una llista ben assortida de fòbies encapçalada pels defensors del Brexit, la monarquia, els tabloides i una llarga nòmina de conservadors, començant per Winston Churchill i acabant per Boris Johnson, exemplar notable de "fatxenderia populista", la mateixa en què l’autor situa Joan Laporta.
Establert al districte de Walthamstow, un barri modest del nord-est de la capital anglesa, safe seat laborista, la seva casa adossada està al costat de la mesquita Masjid Abu Bakr. Des d’aquest racó, i des d’una simbiòtica combinació d’escepticisme i passió, Quim Aranda ens explica les seves peripècies com a periodista estranger –"immigrant privilegiat"– i com a pare i ciutadà. Antinacionalista –de totes les nacions–, tafaner de les contradiccions identitàries i ideològiques, ateu militant respectuós amb les religions, molt amic dels seus amics, visceral i empàtic, implacable i tendre, ha exercit el periodisme des d’una indissimulable subjectivitat: "L’objectivitat no únicament no és possible, sinó que tampoc és aconsellable" i, "sincerament, no hi ha més honestedat cap al lector que declarar des d’on s’escriu, qui et paga i qui votes". "Me n’he cansat, ja, d’escoltar arguments falsos, antidemocràtics, xenòfobs, populistes i reaccionaris amb l’excusa que cal donar veu a tothom. No. I ara!"
Fill de l’emigració andalusa, la integració a Catalunya del seu pare, que en arribar a Barcelona es va fer seguidor futbolístic del Madrid, es va limitar a l'expressiu "collons, collons!". Però com que van anar a parar a un minúscul sobreàtic de Sarrià i després a Sant Gervasi, els fills van adoptar un vocabulari català més generós i un barcelonisme (inclòs el Barça) natural, ambiental. El Quim va acabar entrevistant el seu veí de barri Antoni Tàpies i treballant molts anys pel Punt Avui –conserva un pèssim record del seu equip directiu–; abans havia passat per El diari de Barcelona, El Mundo i El Observador. Des de Londres, a més de periodisme, també ha acabat escrivint novel·les en castellà i català.
Ara ja fa gairebé 9.000 dies que viu a dos mil quilòmetres de Barcelona. Complerts els 60 anys, no s’ha resistit a l’impuls de mirar enrere. Dotat, com l’admirat MVM, d’una enorme capacitat de treball i d’una incontenible grafomania, aquest llibre no són pròpiament unes memòries, però s’hi assemblen. Passa comptes amb la feina i la vida, amb les seves estimades obsessions i amb els fets cabdals que l’atzar li ha posat al davant: el Brexit, esclar, però també el referèndum d’Escòcia, el relleu a la monarquia britànica o el daltabaix del covid, tot i que la pandèmia que més el preocupa és la populista, un corc per a la democràcia.
Crític amb "l’avorrida decadència dels brits, disfressada d’excentricitat", enyorat del Mediterrani i de Barcelona, amb uns fills cada cop més anglesos, addicte i alhora desenganyat del periodisme –"ha sigut la meva droga durant massa dècades" i és "una feina que acaba per fer emmalaltir tots els que la practiquem"–, Quim Aranda ens serveix un fidel autoretrat d’un català-britànic tant descregut com efusiu.
