Les bones novel·les no es llegeixen igual després de la pandèmia

És divendres i és setembre, estreno la jaqueta d’entretemps que es va passar tota la primavera morta de fàstic dins l’armari i rellegeixo Tardor, d’Ali Smith (Raig Verd, traducció de Dolors Udina). Res no és igual després de la pandèmia, ni tan sols els llibres que es van escriure abans. Rellegeixo Tardor aquesta tardor del 2020 i cada passatge em ressona d’una manera diferent a com ho feia ara fa un any, quan vaig llegir la novel·la per primer cop. El vell a la residència, el futur més incert que mai, l’aire depressiu que es respira, el món sencer capgirat durant l’estiu: costa de creure que no parli de la crisi del coronavirus. Fins i tot m’encallo quan topo un parell de vegades amb un participi que fa uns mesos m’hauria passat desapercebut: confinat. En Daniel confinat dins d’un pi roig i jo que m’escapo de la imatge mig onírica mig agònica perquè confinar vol dir una altra cosa des de la primavera d’aquest any sense primavera.

Publicada en anglès l’octubre del 2016, Tardor està ambientada a l’Anglaterra posterior al referèndum del Brexit, però està escrita des de l’ambició de perdurabilitat. L’autora escocesa té l’habilitat de mesclar actualitat política amb tradició literària i reflexió universal sobre el pas del temps, sobre la mort que ens assetja, sobre la veritat i la mentida, sobre la identitat que adoptem i la que ens deixen adoptar. I en català tenim la sort de poder-la llegir traduïda per Dolors Udina: traduir la prosa juganera de Smith no sembla gens fàcil, però deu ser una feinada prou agraïda. Com també és la mar d’agraït llegir-la.

Un quartet literari que ens ajuda a empènyer dies i estacions

“Què llegeixes?”, pregunta en Daniel a l’Elisabeth (seixanta-nou anys de distància i tanta proximitat entre l’un i l’altra). La nena li ensenya les mans buides. “Sempre has de llegir alguna cosa -diu ell-. Encara que no estiguis llegint físicament. Si no, com llegirem el món?” La relació entre tots dos desperta recels, és clar. De la mare quan ella és petita, dels altres homes de la seva vida a mesura que creix (als vint-i-tants anys, un nòvio li explica que diu sovint el nom d’en Daniel en somnis). La mare li va arribar a prohibir que el tornés a veure, i ella li va fer cas durant tres dies, fins que va ser conscient que un dia es moriria i va creure que havia d’ignorar la prohibició materna. Perquè en Daniel, el veí del costat de casa, a part de preguntar-li què està llegint, a part de descriure-li quadres d’una pintora britànica de pop art que poca gent coneix, li ensenya a llegir el món. Quan la nena no es pot adormir perquè s’adona que no és capaç de recordar ni un sol detall de la cara del seu pare, en Daniel la consola: “De vegades hem d’oblidar coses. O no podríem tornar a dormir mai més”. Quan l’Elisabeth de catorze anys diu que no li agrada l’arribada de la tardor, en Daniel li fa veure sense paraules que l’estiu encara hi és. “Ningú no era com en Daniel quan parlava. Ningú no era com en Daniel quan no parlava”.

En Daniel, en fi, “influeix tant en l’Elisabeth que ella sent que l’estima com un pare o com un amant; fa de mal dir si una cosa, l’altra o totes dues”. Això ho escriu Víctor Garcia Tur en un pròleg que potser hauria tingut més sentit com a epíleg. En qualsevol cas, val la pena tornar al pròleg un cop s’ha llegit el llibre, com un homenatge al pas cíclic del temps. I si jo he rellegit la novel·la de dalt a baix aquest inici de tardor és per agafar embranzida de cara al segon volum de la tetralogia, Hivern, que dilluns surt a la venda en català (de nou a Raig Verd, de nou amb la traça invisible de Dolors Udina) i em sembla una de les millors notícies d’aquesta tardor pandèmica. Als qui som de màniga curta l’hivern ens resulta de més bon passar que la tardor perquè és més a prop de la primavera. I sí, per descomptat, després vindran Primavera i Estiu. Perquè per tornar a néixer necessitem morir.