ELS LLIBRES I LES COSES

La tardor catalana: per treure’s el barret

La tardor catalana: per treure’s el barret / LONDON EXPRESS / GETTY Zoom

Alguns lectors segur que el coneixeu. En Quim Curbet, editor, escriptor i fotògraf gironí, va pel món amb un mig somriure seriós que et desarma, alhora afable i desconfiat. Li costa tant arribar a la riallada com mossegar-se l’adjectiu, el nom i el verb. Perquè va créixer i ha viscut amb un diccionari infinit al cap, construint metàfores, memòria, paisatge, sentiments. Escriure el que veu se li ha fet una necessitat, potser un vici amable: la seva manera d’estar i de ser. És un home poètic i polític, un cronista que es construeix i ens construeix dia a dia, barretada a barretada.

Les seves barretades, proses breus que habitualment podeu llegir al Diari de Girona i al seu blog, estan fetes a peu de camí i de notícia, combinen l’olor de la boira als camps i l’estofat de fonda amb el ritme urbà, trepidant, de l’actualitat que ens encalça. Són periodisme reposat, meditat, cuinat a foc lent. Un periodisme literari, de fragments d’imatges i retalls d’idees, de lectures, records i esperances.

Ara ha reunit les peces dels últims mesos al llibre La tardor catalana, publicat a Curbet Edicions, esclar: la crònica del xoc de dos milions de somriures contra les porres d’un estat autoritari, una guerra en la qual Quim Curbet ha lluitat amb paraules: “Mesquins, malvats, vils, abjectes, repugnants, indignes, menyspreables, infames, detestables, maleïts, corromputs, males bèsties, miserables, miserables, miserables...”, els diu als qui l’1 d’octubre van enviar homes armats -“la fúria premeditada d’uns bàrbars moderns”- contra votants indefensos.

Fill d’un impressor d’ofici amb vocació de futbolista, va créixer entre paper imprès, el van intentar adoctrinar els hermanos de La Salle i de jove, mentre es popularitzava la boina pel Che, va triar circumstancialment la barretina. Ha rodat prou pel món però mai ha trepitjat Madrid, fins a acabar esdevenint un home de cultura i per a la cultura, compromès amb la seva, un ciutadà català del món que el 21 de desembre va anar a votar, a fer història, “amb una bufanda groga al coll i amb L’Avenç de testimoni sota el braç”.

“Ningú em podrà robar l’alegria d’haver estat part d’un poble que ha volgut construir, amb la força de la pau, un futur nou per a una pàtria antiga”. Convençut, com Václav Havel, que tard o d’hora “la veritat i l’amor venceran les mentides i l’odi”, malgrat els horitzons confusos que s’albiren i el dur i gèlid hivern castellà que ens ha caigut a sobre, Quim Curbet s’acomiada amb la convicció que “l’hivern serà llarg, que potser durarà anys, però que la victòria serà nostra perquè no ens han deixat transitar per altre camí que el que ens ha de conduir cap a la llibertat”.