ELS LLIBRES I LES COSES

El superhome poètic

El superhome poètic / GETTY Zoom

L’assagista i filòsof Ralph Waldo Emerson (Boston, 1803 - Concord, 1882) és el romàntic nord-americà per excel·lència. Segons Miquel Àngel Llauger, “ànima bessona” del pacifista Henry David Thoreau. Apòstol de la natura i de l’individualisme, Emerson va influir en Joan Maragall a través d’ El poeta, que ara tenim traduït al català per Llauger en un volum que també inclou un altre títol clau de l’autor, La confiança en un mateix, en aquest cas en traducció del 1904 del polifacètic Cebrià de Montoliu, urbanista, advocat i escriptor, també traductor al català de John Ruskin. L’edició conjunta d’aquests dos assajos breus ens arriba de la mà de l’editorial mallorquina Ensiola.

“No ha creat Déu les coses belles sinó que la bellesa és la creadora de l’Univers”. Aquesta és la cita d’Emerson que Maragall va fer seva el 1903 en el famós Elogi de la paraula, discurs llegit en ser elegit president de l’Ateneu Barcelonès. Per a Emerson, el poeta és una mena de superhome espiritual (de fet, té un altre assaig en què formula el concepte de superànima). Diu: “El poeta es troba aïllat entre els seus contemporanis, per la veritat i per l’art, però amb aquest consol en la seva recerca: que la veritat i l’art arrossegaran tots els homes, més prest o més tard”. A l’amor a la veritat i a la bellesa hi suma l’amor al bé (“tot en la naturalesa esdevé una potència moral”). La paraula poètica és el mitjà: la bellesa de les coses “esdevé una bellesa nova, una bellesa més alta, quan és expressada”.

El poeta, segueix Emerson, és qui s’adona del pensament que hi ha rere els símbols, rere les paraules (“l’error de la religió consisteix a fer el símbol massa rígid i sòlid, i això al final no és altra cosa que un ús abusiu de la facultat de la llengua”). La poesia és diferent. Emerson veu el poeta com un autèntic creador de llenguatge, que dona nom a les coses i als actes. Després, amb el temps, quan els mots es consoliden, la llengua passa a ser “poesia fòssil”.

Com accedir a la condició de poeta? Deixant-se seduir per la natura, alliberant l’intel·lecte “amb un punt de salvatgia”. D’aquí que concebi els poetes com “els déus que ens alliberen”. Perquè són lliures i ens fan lliures. Defensor de la individualitat creadora (d’això va el primer assaig del volum, text fundacional d’un dels pilars de la societat nord-americana: la fe en l’individu), Emerson ens adverteix: “Cada pensament és també una presó, cada cel [cada religió] és també una presó. Per això estimem el poeta i l’inventor, tots els que d’alguna manera, sigui amb una oda o amb una acció, amb el seu atractiu o el seu capteniment, ens han lliurat un pensament nou”.

Precisament a això va consagrar la vida. La carrera religiosa li va durar poc. Va deixar aviat la trona protestant per convertir-se en un pensador independent, dedicat a l’estudi i la reflexió, i a la cura del seu jardí des del poblet rural de Concord, on va fundar el Club Transcendentalista Nord-americà, bressol de l’idealisme i l’individualisme nord-americans i d’on van sortir autors com Margaret Fuller, Nathaniel Hawthorne, l’esmentat Thoreau, Theodor Parker o Walt Whitman.