BarcelonaA això que abans se n'hi deia vida, ara n'hi diuen crisi. Hi ha la crisi dels 30, dels 40, dels 50... Comptem les dècades de les nostres vides com si fossin temporades de telesèries. Avui el temps no és un paisatge del qual formem part, sinó un fulletó on som els protagonistes exclusius. La gent antiga ho tenia més clar. Dante va començar la Divina Comèdia dient que, a la meitat del camí de la vida, es va trobar a dins d'una selva obscura. Va dir “de la vida”, i no de la “meva” vida. Perquè, potser, la vida no té amo, sinó a l'inrevés. Sigui com sigui, sempre hi ha un moment en què tothom deixa “la recta via” i s'endinsa en la foscor.

Acostuma a passar a la meitat del camí. Per això contem històries amb presentació, nus (i ben gros) i desenllaç. Dante tenia 35 anys quan va escriure la seva Comèdia. És un cop passada la trentena que comença l'edat estupenda. Això és el que explica amb perspicàcia el nou llibre de la dibuixant Raquel Gu, La edad estupenda (Sapristi-Roca Libros, 2023). Les set dones i els tres homes protagonistes d'aquestes tires còmiques tenen 40 anys, cadascú a la seva manera. Menys la més sàvia, que en té 50. Encara que ja era sàvia d'abans, no pels anys. Potser hi surt per mostrar que hi ha vida després dels 40, i sobretot que això que la gent confon amb l'abisme no és més que la vida normal i corrent. En aquest llibre apareix l'abisme un cop i un altre, amb aquest mateix nom moltes vegades, i unes altres vegades té forma de fang, i unes altres, però, és un mirall. La tira còmica és l'aforisme del còmic. No hi ha res més a prop de Cioran que una tira de Snoopy, o més aviat d'Andy Cap. Tota La edad estupenda és una dolça caiguda en el temps dibuixada per Raquel Gu.

També a la flamant novel·la de Victoria Bermejo Sí, lo hice (Pepitas de Calabaza, 2023), la protagonista s'ha perdut, amb 43 anys, enmig de la selva obscura, encara que aquí el camí està fet de fulles de paper caigudes dels tallers literaris i d'una irrefrenable voluntat d'escriure. Tan gran és aquesta disbauxa, que la protagonista arriba a robar l'original de l'autora que més admira, amb la intenció de fer-lo passar com a propi. Escriure és robar el que pensen, i viuen, i escriuen els altres. Sempre ha estat així. Sobretot es roben, però, les ganes d'escriure. En aquest llibre, l'abisme és el d'un mateix. En aquest llibre, la vida és estupenda per damunt de tot, fins i tot des dels cims de la desesperació. En aquesta novel·la, també a propòsit d'una crisi vital, es mostra com hi ha una vida tangible, feta d'actes, bastida amb fets físics, que s'imposa a la vida amagada sota els sentiments i les pors. Que viure consisteix a fer, encara que, moltes vegades, no sapiguem què fer. No importa, fer el que sigui. Viure. Per això es titula Sí, lo hice.