"Si volem turisme, un turisme limitat, però d’èxit indubtable, és qüestió de no desfigurar el caràcter del nostre paisatge, ni el de la nostra gent". Ho escrivia l’agost del 1935, al diari La Veu de Catalunya, el crític d’art i pintor Rafael Benet. Al cap d’uns dies hi tornava: "La Costa Brava és, i ha d’ésser per sempre, l’anti Cote d’Azur", i citava la petició de Josep Lluís Sert, l’arquitecte del GATCPAC, d’anar cap a una mena d’urbanització "inurbana" que salvés els camins antics que condueixen a les platges. Creien que la democratització del paisatge, és a dir, el turisme massiu, s’havia de fer amb respecte pels valors naturals i culturals. El conseller d’Obres Públiques de la Generalitat, Joan Vallès i Pujals, havia sortit feia uns dies en defensa de l’harmonia de les construccions a la vista, deia Benet, d’algunes "urbanitzacions i construccions poca-soltes". Ja llavors Benet proposava dos objectius: crear un Gran Parc Nacional en aquesta costa i una "policia de les costes". I encara: "Res de casinos amb ruleta. Res de grans hotels... Als catalans no ens convé un corrent turístic incontrolat". Us sona, tot això?

Aquest era l’esperit republicà. Va venir la Guerra Civil i la dictadura franquista, amb l’aïllament autàrquic inicial (d’entrada es va acabar el turisme) i l’obertura de cames posterior (turisme més desarrollismo) que van portar exactament el contrari del que defensaven Benet, Sert i tanta altra gent. El paisatge que havien mitificat Verdaguer, Dalí o Pla va començar a desvirtuar-se de manera accelerada. Es va optar per una modernitat i un progrés banalitzadors, per vendre’s al millor postor. Sense filtres. Gairebé tothom va participar acríticament de la festa turística: alcaldes, arquitectes, propietaris rurals, botiguers, periodistes... Amb la vinguda de la democràcia, els frens urbanístics o naturalístics van ser limitats. La dinàmica ja s’havia imposat. Rafael Benet, mort el 1979, va veure, per tant, bona part de la destrossa.

Personatge interessant i poc conegut, representa aquella Catalunya culta i sensible que no va poder ser, reflectida al llibre Tossa, Babel de les Arts (1933-1936), editat per Glòria Bosch i Susanna Portell, i publicat per la Diputació de Girona dins la Col·lecció Josep Pla. Es tracta d’uns fulls retrobats el 2019 a l’Arxiu Municipal de Girona dins els fons Santos Torroella. Els havia mecanografiat l’autor el 1968, però van quedar inèdits. Igual com es va perdre la genuïnitat de la Costa Brava, també van quedar en l’oblit aquests papers.

Nascut a Terrassa el 1889, Benet va descobrir Tossa el 1928, on va connectar amb tota una colla d’artistes i escriptors estrangers i catalans, i va participar en la creació (1935) del primer museu d’art contemporani de tot l’Estat. A la pionera Tossa també s’havien salvat els mosaics d’una vil·la romana. El Cafè d’en Biel, les havaneres, la barberia de Pere Darder, els aplecs en ermites, els pescadors, la llagosta amb xocolata, les vetllades a la pensió Steyer (Cal Trenta)... Tossa agermanava art i natura. Benet va esdevenir-hi un pilar.

La colònia bohèmia d’estrangers era fenomenal: francesos, anglesos, russos, ucraïnesos, polonesos, txecoslovacs, alemanys, austríacs, sud-americans, armenis, turcs, etc. Molts havien fugit de Hitler. La llista és llarga: de Marc Chagall al txec Georges Kars (es va suïcidar a Suïssa el 1944 després de fugir de la Gestapo), de Serge Brignoni a Jean Metzinger i la seva dona també pintora Suzanne Phocas, André Masson, la parella formada per Roger Wild i Germaine Labaye, el fauvista T.W. Schülein i la seva parella Suzanne Carvallo, el fotògraf Friedrich Lewy, l’arquitecte racionalista Henri Mullender (amic de Sert), o els també alemanys Alf Ballmüller i Oswald Petersen. I molts d’altres. Jean Matisse i Olga Sacharoff hi havien passat abans que hi arribés Benet. Entre els catalans, Enric Casanovas, Pere Créixams, Apel·les Fenosa, Emili Grau Sala, Josep Masriera, Enric Monjo, Manuel Humbert, els olotins Ignasi Mallol i Francesc Vayreda...

Benet, que havia estat acusat de reaccionari als anys republicans, va marxar a l’exili el 1936, i el 1939, a Sant Sebastià, ja el titllaven "de separatista i fins de terrorista". Però finalment va poder tornar a la seva Tossa.