"Per a l’aparell gegantí de la vida social, les opinions són com l’oli de les màquines". Ho va escriure algú que es dedicava a opinar i pensar en llibertat enmig d'aquella Europa que fa un segle s’encaminava cap a la tragèdia. Walter Benjamin va publicar el 1928 l’assaig breu Carrer de sentit únic, típic text de flâneur que vagareja i observa, publicat ara en edició bilingüe català-alemany per l’editorial Flâneur, esclar. La traducció és d’Anna Soler Horta.

El llibre, alhora dens i planer, com correspon als grans mestres, té estructura de diccionari desendreçat. Cada entrada és un pensament a peu de carrer i d’obra, amb auguris fatals sobre l’esfondrament que acabaria venint. Premonitori. Sobre Alemanya, dos apunts: "El que més aviat completa el grotesc aïllament d’Alemanya als ulls de la resta d’europeus [...] és la violència. [...] El bé més europeu de tots, la ironia [...], els alemanys l’han perdut per complet". I encara sobre Europa, amb ressonàncies ben actuals: "La manca d’habitatge i l’encariment del transport estan en procés de destruir completament el símbol elemental de la llibertat europea". Més paral·lelismes amb el present, ara sobre la immigració: "Poques coses enfortiran tant la violència funesta del creixent instint migratori com l’estrangulament de la lliure circulació".

Aquest text fragmentari, fet d’intuïcions que són com fletxes de dret al cor dels nostres neguits, els d’abans i els d’ara, despulla la manera creativa de pensar de Benjamin: "Per als grans homes, les obres acabades pesen menys que els fragments en què treballen tota la vida, perquè només al més dèbil, al més dispers, li provoca una alegria incomparable concloure una obra". Igual que la seva condició forçada d’intel·lectual i jueu errant –Berlín, Itàlia, Munic, Berna, Heidelberg, Berlín, Frankfurt, Eivissa, Niça, Dinamarca, Sanremo, París, Nova York, de nou París i finalment Portbou–, la seva erudició és una bella i sinuosa recerca estètica sempre inacabada i estantissa. La tragèdia que l’envoltava hi devia influir.

Entre el misticisme jueu i el materialisme històric –"el proveïdor de tots els homes és Déu, i l’Estat n’és el desproveïdor"–, Benjamin rebusca el seu espai de llibertat, que és el que més troba a faltar, en tots els sentits: "La llibertat de conversar s’està perdent. Si abans, entre persones que enraonaven, es donava per descomptat l’interès per l’interlocutor, avui dia això ha estat substituït per preguntes sobre el preu de les seves sabates o del paraigua. El tema de les condicions de vida, dels diners, s’infiltra inevitablement en qualsevol conversa amigable". Encara sobre els diners: "Els articles de luxe que avui es popularitzen exhibeixen una pesantor tan impúdica que fa miques tota irradiació espiritual".

Benjamin, gran teòric de la crítica cultural, en una de les entrades inclou la tècnica del crític en tretze tesis, entre les quals aquestes tres: "Qui no pugui prendre partit ha de callar", "la crítica és una qüestió moral", "l’art del crític in nuce: forjar eslògans sense trair les idees". Sense abandonar del tot la crítica i la bellesa, unes pàgines més enllà agermana llibres i prostitutes. Tots dos, diu, "es poden endur al llit". I també anota: "Tot allò que amb raó denominem bell apareix d’una manera paradoxal".

"Ser feliç vol dir prendre consciència d’un mateix sense alarmar-se". I enamorar-se? És en les imperfeccions on nia la passió: "Així com els ocells busquen protecció als amagatalls frondosos de l’arbre, les sensacions es refugien en les arrugues ombrívoles, els gestos sense gràcia i les màcules insignificants del cos estimat". I què hi busquem? "En l’amor, la majoria busca una pàtria eterna. Però d’altres, molt pocs, el viatjar etern". Benjamin va ser un viatger inquiet, forçat i al capdavall desesperançat. "Una persona només la coneix qui estima sense esperança".