Barcelona"Fa vergonya, a vegades, dir el nom del contrari de la maldat, perquè és una paraula molt... potser massa usada, una mica desgastada". La paraula que l'escriptor Joan-Lluís Lluís tenia certa recança a pronunciar era, és clar, bondat. Me'n parlava en una entrevista que li vaig fer a propòsit de la seva última novel·la, Una cançó de pluja (Club Editor). És un llibre commovedor, que explica la història de l'Ella-Calla, una orangutana que és segrestada del bosc on viu, a Borneo, i que pateix una sèrie de "calamitats", per dir-ho suau, infligides per l'espècie humana. La llum d'aquesta història la posa una dona gran que l'escriptor explica que li va permetre respirar durant l'escriptura; Una cançó de pluja és un llibre breu, però és el que li ha costat més d'escriure, segurament perquè parteix d'un fet real: tot el que li passa a l'orangutana, Lluís ho va llegir en una notícia. No farem espòilers, no se'n pot explicar més, del llibre, però sí que és important el moment en què apareix aquest personatge, aquesta vella que dona aire també als lectors, perquè representa la bondat. Lluís la considera molt necessària, em deia sobre la bondat: "És una arma molt potent, perquè realment pot canviar moltíssimes coses. Quan fem un acte de bondat cap a algú, arreglem una mica el món, de manera humil, però, a més, ens fem bé a nosaltres mateixos." I, tot i així, la recança que citava a l'inici: "Ho he vist amb aquesta novel·la, dir bondat se'm fa una mica estrany".
Vaig recordar aquestes paraules de Joan-Lluís Lluís la nit de dijous, en conversa amb la Núria Cadenes, que acabava de guanyar la setena edició del Premi Proa de Novel·la per Qui salva una vida. La història parteix d'un besoncle seu, Joan Domènech, un capellà amb parròquia a Puigcerdà, que durant la Segona Guerra Mundial va organitzar xarxes d'evasió que van salvar la vida a moltes persones perseguides pels nazis. Mentre parlava amb ella, però, va sortir a la conversa un altre escriptor, Carlos Zanón, que Cadenes va explicar que també havia estat important per a ella a l'hora de posar-se a escriure aquesta novel·la: "Un dia que xerràvem, va dir que és molt difícil escriure sobre personatges bons, i no fer-ho de manera xarona". Cadenes hi va pensar, em va semblar que al començament hi podia estar d'acord, però llavors, un impuls: i per què no? Per què, em deia, si la història del seu avantpassat és una història de gent que ha fet coses bones, no s'ha de poder explicar? De fet, la novel·la recull la història de Joan Domènech, però també la de moltes altres persones, reals, que hi estaven vinculades i que també van ser valentes i van ajudar gent que ni tan sols coneixien, en uns anys molt foscos per al nostre país. "Igual que ha passat ara amb la dana. És la mateixa mà estesa de qui estirava el braç per intentar fer pujar als seus balcons gent a punt d'ofegar-se".
Parlar de gent bondadosa potser no té bona fama i pot sonar avorrit, però em sembla que hi ha històries importants d'explicar. També si són de ficció: el llibre que més m'ha emocionat i reconfortat, i que he regalat més darrerament, és Coses petites com aquestes, de Claire Keegan (trad. Marta Hernández Pibernat i Zahara Méndez Hernández; Minúscula). No us el perdeu: és inquietant i preciós; no em considero una persona cursi, però us diria que escalfa el cor. Posem en valor les persones bones, reivindiquem-les sense pudor. Omplim de sentit la paraula bondat. La novel·la de la Núria Cadenes, que n'és plena (i us agradarà!), és lluny de ser xarona; es pot fer. Potser ha arribat el moment de reivindicar-la, i que no sigui amb la boca petita.
