No calen aniversaris perquè continuïn apareixent novetats tant de ficció com de no-ficció relacionats amb la Guerra Civil. I la raó és molt simple: encara queda molta feina a fer per contrarestar els 40 anys de desinformació franquista i, per altra banda, encara queden temes per tocar, poc coneguts. Per exemple, una qüestió present a totes les guerres del món, a totes, no sols a la nostra: els emboscats. Ara mateix fa gira per Catalunya el magnífic muntatge teatral de Joan Valentí i David Pintó Mort a les cunetes, basat parcialment en el llibre del mateix nom d’Albert Fàbrega, publicat a Angle el 2005. Explica els dissortats fets dels afusellats de Súria, a punt d’acabar-se la guerra, per pur desig de venjança. El testimoni d’un supervivent, Josep Nin, ha permès reconstruir aquesta tràgica història. A l’obra de teatre hi apareix un emboscat, testimoni involuntari i anònim de l’assassinat.

”No vull anar a la guerra”

Un emboscat, per resumir molt, és el que no vol anar a la guerra, ja sigui perquè té por, per motius ideològics o per motius personals diversos (generalment relacionats amb la família, però, en la Guerra Civil, també amb la religió). El que fa és amagar-se al bosc. N’hi havia que s’amagaven prop de casa. D’altres, lluny. Traspassaven fronteres. No se’ls ha de confondre amb refugiats, o amagats, que depenien de la generositat i valentia d’amics, que els tenien a casa d’estranquis. Els emboscats se n’anaven a la muntanya quan els arribava l’ordre d’incorporar-se a l’exèrcit. I, amagats, esperaven que la guerra s’acabés. Per a uns eren desertors, pròfugs, que podien ser afusellats si els descobrien. Per als altres eren covards que ni tan sols havien estat prou valents per defensar el que era seu i, per tant, mereixien el menyspreu. Tot això ho explica fabulosament bé el llibre Soldats i emboscats a Catalunya (1936-1939) de Daniel Díez Esculies (Publicacions de l’Abadia de Motserrat, 2017). El llibre abasta solament el territori català, on la raó per “emboscar-se” va ser molt diversa: fugir primer dels anarquistes, antimilitarisme sincer, por al final, quan ja s’enduien les lleves de nois de 17 anys i homes de 45 a defensar una República perduda. Imprescindible per als interessats per la qüestió.