Què sabem de l’Imperi Romà, més enllà que ens va ho va donar quasi tot: llengua, lleis, carreteres, progrés urbà, un nou cànon de bellesa que encara admirem, una saviesa clàssica que seguim llegint... i, al final, també el cristianisme? A Tarragona, Empúries, Badalona o Barcelona hi trobem encara petjades materials d’aquell passat esplendorós en què imperialisme i progrés -les coses no són blanques o negres- anaven plegats. Els mateixos que van subjugar les nostres societats iberes ens van portar de bracet cap al futur. Tenim la certesa de la nostra romanitat, una certesa que és com un vernís descolorit que duem adherit però que som incapaços de repintar, de detectar-ne les tonalitats originals, els pigments. Ni l’essència ni els detalls.
Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic de la URV, ens dona ara un cop de mà, per no dir una mà de pintura. Al llibre Roma explicada als joves (i als no tan joves), de Viena Edicions, ens capbussa en aquest passat alhora llunyà i tan proper. És un agradable passeig per uns quants segles d’història, un text que no està escrit cronològicament, sinó per capítols temàtics: a cada pregunta, una resposta. Pregunta: quants dies festius tenien a l’any els romans? Resposta: al segle IV dC tenien “45 dies de festes sagrades fixes i 103 dies més de ludi, en total, 148 dies festius a l’any”. El més sorprenent és que avui a Catalunya, si sumem els caps de setmana (104 dies), els 30 dies de vacances anuals i els 12 de festes oficials, el resultat són 146 dies festius!
Arribaven a vells els romans? L’esperança de vida mitjana se situava al voltant dels 40 anys perquè la mortalitat infantil era alta, i també era més gran que ara entre els 20 i 30 anys. En canvi, entre els homes que superaven aquesta edat un 20% arribaven als 70 anys. Les dones, per contra, era difícil que assolissin els 60. Ara la mitjana de vida s’ha allargat molt, sobretot entre les dones (86,1). Naturalment, al món romà no tenies les mateixes possibilitats d’arribar a vell si eres patrici, plebeu, esclau o llibert, i tampoc era el mateix ser ciutadà romà que estranger. Avui, tot i les desigualtats òbvies -i últimament creixents-, l’esperança de vida s’ha igualat.
¿Les famílies romanes eren com les nostres? La família “era una unitat no tan sols social, sinó també econòmica i religiosa”. El pater familias representava l’ autorictas, i la mare, la gravitas (el respecte). L’home havia de tenir cura dels béns i administrar-los, i a més feia d’advocat, metge, soldat i per descomptat de sacerdot per a la família. Els esclaus, per cert, també formaven part de la família. En això també hem canviat força.
En fi, la guerra com a principal font de negocis, el pas de la República a l’Imperi, la vida a províncies, el prestigi dels advocats i la precarietat dels metges, la nul·la afició a l’esport (a diferència dels grecs), el prestigi educatiu dels grecs (els romans rics enviaven els fills a estudiar a Atenes; ara els enviem als EUA), la inflació monetària, les obres públiques, la xarxa de comunicacions (Ptolomeu va documentar 8.000 ciutats connectades), Roma! (28 biblioteques, el Circ Màxim amb capacitat per a 485.000 espectadors!, 19 aqüeductes, 2.300 botigues d’oli, un milió d’habitants). Amb Ruiz de Arbulo venen ganes de saber-ne més d’una societat que en bona mesura encara és la nostra.
