Un dels problemes de l’actual norma -ho hem dit sovint-és l’absència de marques que delimitin geogràficament la bondat de certs usos. Que una forma sigui genuïna en uns parlars no impedeix que en d’altres pugui ser un flagrant castellanisme. I no cal recórrer a un gironí que digui “Ja he llavat els calcetins” -el DIEC2 entra llavar i calcetí com a variants de rentar i mitjó sense dir res més-: hi ha un munt d’interferències que entren en els usos cultes per aquesta via.

Un cas emblemàtic són els adjectius comparatius major i menor. Sabem intuïtivament que el seu ús en el dialecte central no és paral·lel al de mayor i menor, però el fet que en certs parlars, com els valencians, sí que ho sigui fa que els diccionaris no es mullin i no aturin una jove de Berga o Moià quan vol escriure “el meu germà major” o “el major problema que he tingut”. Si major vol dir més gran i un dels sentits de gran és “de més edat”, on és la barrera?

Em direu que el primer ús canta molt més que el segon, però encara canten menys els usos amb menor, com ara “No he tingut el menor problema per arribar-hi”. ¿Cal canviar-ho per “més petit” i, si ho canviem, podem continuar avantposant-ho a “problema”? ¿No és més genuí dir “cap problema”? ¿Podem escriure -com trobo en molts articles d’opinió- “És un problema no menor”? No és fàcil treure’n l’aigua clara.

Hi vol fer llum l’Optimot (fitxa 6934/3), però el seu intent d’invocar una sola norma no l’ajuda. Després de dir-nos que major i menor són habituals en tot el domini i tenen una presència destacada en valencià, en restringeix l’ús a expressions lexicalitzades ( la major part, causa major, negar la major, carrer major, pal major, menor d’edat, mal menor ), musicals ( tercera major, segona menor ) o matemàtiques (major divisor, diagonal menor ), etc. Fora d’això aconsella recórrer a més, menys, més gran o més petit. La pregunta és: ¿val aquest consell per als valencians? I, si no val, ¿no és millor reconèixer obertament que certes normes o consells són només per a una part del domini?