BarcelonaHo reconec, aquest és un dels moments que temo quan presento un acte o quan soc entre el públic. Segur que us hi heu trobat: s'obre el torn de preguntes, i hi ha gent que ho aprofita per fer discursos que només tenen interès per a ells mateixos, que es posa a explicar la seva vida, i n'hi ha que fins i tot posen en dubte el convidat. Una vegada, un senyor molt segur d'ell mateix es va aixecar per dir-li a la sociòloga Eva Illouz –una eminència– que estava absolutament equivocada. L'auditori, ple, tenia els ulls oberts com taronges davant la condescendència que va fer servir. (Per cert, he pogut constatar que, en un percentatge molt alt, les persones que fan això són homes: no és una opinió, és la meva experiència.)

A banda de moments com aquests, m'agrada la part de les preguntes; sempre surten temes interessants, que tu no t'havies plantejat. Sé que no és fàcil, que costa molt posar-se dret i parlar davant de gent que no coneixes, fer una pregunta a algú que admires, però, quan soc damunt l'escenari, sempre intento animar els assistents: "Ara el/la teniu aquí, aprofiteu, que a casa us sabrà greu no haver aixecat la mà". Ho dic per experiència pròpia, perquè més d'una vegada he marxat de presentacions amb la pregunta a la punta de la llengua. Per què no l'he fet? Bàsicament, per si era una pregunta estúpida, que diria que és una por bastant compartida en aquestes situacions. Avui, voldria dir-vos que no hi ha preguntes estúpides: ho he après de l'Oliver Jeffers.

Si no sabeu qui és, ho resumiré dient que és artista i un il·lustrador estrella, famós a tot el món. Quan feia llibres suposadament infantils (suposadament, perquè els llibres bons són per a tothom i, si són dolents, no els doneu als nens), a les cues de signatures els majors d'edat superaven de llarg les criatures. El seu últim àlbum està pensat per a un públic més adult, i aquí torna a editar-lo en català la seva editorial de referència, la valenciana Andana. Després del que està passant, al seu editor, el Ricard Peris, se li posava la pell de gallina quan m'explicava que es titula Tornar a començar (trad. Anna Llisterri). Uf. Jeffers es planteja d'on venim, parla de l'origen de la civilització, i es pregunta cap a on anem. Ell mateix es qüestiona: què li dona autoritat, a ell, per enfrontar-se a aquests temes en un llibre? Es respon de pressa: res. Però ell té preguntes, i creu que no hi ha preguntes estúpides. I si són preguntes estúpides, li és igual, ell se les fa en aquest llibre, per buscar respostes i per provocar alguna cosa en nosaltres. Les preguntes giren al voltant d'on som i de qui som. Veu la bellesa del món, però també tot el terrible que l'habita.

Tornar a començar, però com? Jeffers descriu un planeta on el "jo" és molt més important que el "nosaltres", i es planteja si ho podríem canviar. "He arribat a veure que les persones som totes, simplement, una col·lecció de narracions: les que ens expliquen i les que expliquen sobre nosaltres, però sobretot les que nosaltres expliquem, tant als altres com a nosaltres mateixos". I si intentem canviar-les? I si construíssim un altre relat? Jeffers, en el seu text i les seves il·lustracions (precioses), és ple d'optimisme i d'esperança. A vegades pot semblar naïf, però estic segura que us commourà. Aquest llibre és la prova que les preguntes estúpides, si n'hi ha, poden tenir tot el sentit del món.