BarcelonaPer no aigualir la festa a la bona gent que acaba de prendre’s uns dies de vacances en ocasió d’allò que en diuen “pont” –causa de la nostra baixa productivitat–, criticarem avui la idea comuna segons la qual viatjar és cosa bona. Potser ho és fins als trenta, màxim quaranta anys, quan els homes i les dones encara es formen el caràcter i s’obren a experiències inèdites, sempre enriquidores.

Però després d’aquestes edats, el millor és romandre a casa, al poble o a la ciutat, com a molt dins la comarca. Han estat legió els pensadors que han recordat aquella dita d’Horaci a la carta I, XI, 27: “Coelum no animum mutant qui trans mare currunt”, és a dir: “Canvien de cel els que travessen les mars, però no els canvia l’ànima”. Pascal va escriure un pensament molt esmentat, segons el qual tots els mals que ens esdevenen a la vida procedeixen del fet de no haver sabut quedar-nos tranquil·lament a casa, on es pot llegir, conversar, veure pel·lícules i escoltar la setena simfonia de Beethoven, per exemple. Lao-Tse, amb saviesa oriental, escrivia: “Sense sortir de casa pots conèixer el món; sense mirar per la finestra pots conèixer el Tao del cel […]. Per això el savi coneix sense viatjar, distingeix sense mirar i acompleix un destí sense haver d’actuar”. L’hongarès Frigyes Karinthy va escriure un llibre famós i molt llegit als anys 1940 –cal tenir present que llavors els diners no sobraven com per viatjar–, intitulat Viatge al voltant del meu crani, en què glossava el Viatge sentimental, de Sterne, que també preferia viatjar per la seva ment més que recorrent paisatges. Filòstrat, avui poc llegit, es manifestava a favor de la vida sedentària i la conversació –passejar per la ciutat o pel camp, això sempre!

A la seva Autobiografia, Chesterton escrivia que els viatgers –no en queden gaires– veuen el que veuen, però que els turistes només veuen allò que han anat a veure. Italo Calvino explicava que Pavese odiava els viatges; en canvi, el gran Imre Kertész deia tot el contrari, amb molta habilitat: “M’agrada anar de viatge, és a dir, no trobar-me enlloc”; observeu que la frase és pròpia del que encara ha d’obrir al món sencer la seva existència. Diderot, per fi, en una carta a la seva amant Sophie Volland, li deia, paradoxalment: “Viatjar em va bé, però s’ha de reconèixer que és una ximpleria”. Tota una vida dins d’una maleta!

En fi: sempre hi haurà gent a qui agrada viatjar i gent a qui no agrada. Però si hem de fer cas a Spinoza, només ens salvarem si ens passem la vida estudiant i mirant de comprendre a fons –no per sobre, com fan els turistes– tot el que és susceptible de ser conegut.